EL FILL DE L’ACORDIONISTA

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix “Fill de l’acordionista”

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment “dispara” la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, “Soldados de Salamina” de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció “Otros Textos”)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot “El fill de l’acordionista” és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el “planetari” Ruiz Zafón a “L’ombra del vent”.

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: “Si te dicen que caí” de Juan Marsé.

Però continuem amb “El Fill de l’acordionista”. Que Bernardo Atxaga és un “addicte” a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, “El fill de l’acordionista” aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment “El Fill de l’acordionista” en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista “penedit”. Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a “El hombre solo”, és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

Fuente: Pielago.com

Anuncios

ENRIC SÒRIA: MENTRE PARLEM

Enric Sòria i Parra és un autor valencià nascut al 1958. No és massa conegut: el seu nom no sona massa als cafés literàris però allà on se’l coneix sembla ser que se’l reconeix, se’l valora i se’l respecta.

A mi em va picar la curiositat de buscar-lo i llegir-lo perquè En Javier Cercas li dedica un breu articlet a “Relatos Reales”. Tinc molt bon concepte dels pocs autors valencians que conec (especialment de’n Piera) i no em vaig poder estar.

Abans però vaig investigar una mica… Està clar que Sòria no és, ni moltíssim menys, un autor dels de llibre per any . Tot just un parell de llibres de poemes (“Mirall de miratges -1992- i “Varia et memorabilia” -1984-) i un plec de treballs , traduccions, estudis…

“Mentre parlem” és una col·lecció de fragments que composen un dietari. Ja sabem que tret d’excepcions els dietaris no acostumen a ser betsellers. No estan en la línia, no estan encarats al -diguem-ho així- el “gran lector” sinò que més aviat acostumen a cercar al “lector de a prop”, volen una lectura més intimista no apte pel metro, un lector que llegeixi quatre línies, tanqui el llibre i degusti les paraules, els sons, els significats…

“Mentre parlem” tot i que s’acosta molt a aquesta mena de dietaris, personal i íntim, també és una molt particular finestra a l’època representada: també és d’alguna manera, un document social. És clar… no podem fer general d’un particular i menys d’un com aquest però de cap manera pot deixar de ser un reflex, un ressó, fins i tot no pot deixar de ser una part d’aquella època…

Cal remarcar, a més a més, un magnífic pròleg. Un PRÒLEG en maiúscules pel que cal passar amb un llàpis a la ma per poder pendre nota d’alguns quants punts…

a. “La literatura, per existir, demana al seu destinatari una bona disposició d’entrada, un ànim propici cap a les belles inutilitats, com la conversa lenta o la jardineria”.

b. (referint-se als dietaris coma gènere) “…aquella literatura on sembla confluir en el mateix jo qui diu i de qui és dit”.

c. “NO ignore que el dietari, com a gènere, té també les seues convencions (…) Entre els llbres catalans més o menys recents que he lelgit amb més gust i profit hi ha, per exemple, “bosc Endins”, de Valentí Puig, el “Dietari” de Gimferrer i el brevíssim “Ofici de Setmana Santa” de Rubert de Ventós, que demostra, si calia, que el gènere no està barallat amb la reflexió diguem-ne acadèmica, ni l’apunt amb la profunditat”

d. “Per a un escriptor, al capdavall, el moment de major intimitat és el de la’escriptura”

Què pensarà Sòria sobre l'”Escribir” de Margarite Duràs?

Bé. No puc reproduir les entrades al dietari que més m’agraden (alguns texto realment enormes) perquè són massa llargues per a una publicació d’aquestes característiques, però no puc estar-me de transcriure un parell…

12-IV-84
“L’horror que produïen a Nietzsche els periodistes (tan justificat) avui només el mereixen els polítics encarregats de l’apartat “Cultura”. Comparat amb això el periodisme és fins i tot innocu. brossa de riu”.

I per acabar, la que també és la darrera entrada de “Mentre parlem”:

10-II-85
“Que otros se jacten de las pàginas que han escrito.
A mi me enorgullecen las que he leído”.

Senyors. Cal llegir-lo

Enric Sòria, Mentre Parlem. Edicions 62, Barcelona 1991.
Premi Joanot Martorell 1990

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

Fuente: Pielago.com

PER MOLTS ANYS: EDICIONS 62 CELEBRA ELS 40.

Al 2002 es va publicar una recopilació de 28 textos de diferents autors catalans amb motiu del quarantè aniversari de l’editorial 62. El títol, “Per molts anys”.

La primera impressió al posar la vista sobre el llibre és bona: el títol fa una certa gràcia, de seguida es veu que és un títol intel·ligent en el sentit de comercialment ben triat. L’avessat “comprador regalador de llibres” li farà una primera ullada i li semblarà adient perquè en efecte, sembla força pertinent regalar-li a qui sigui que celebri el seu aniversari un llibre titolat “Per molts anys”.

La segona impressió, que s’obté al tenir el llibre entre les mans, també és encertada des de la perspectiva comercial, tapa dura amb el logo de 62 i el títol gravat, amb una sobre-tapa ben triada…

La tercera impressió, igualment aconseguida pels estudiosos de les reaccions dels “compradors regaladors de llibres” prové de l’índex: 28 autors catalans junts al mateix llibre! i és clar, molts molts molts escriptors catalans tampoc és que coneguem, així que és quasi segur que reconeguem alguns d’ells i probablement entre ells aquell escriptor que va guanyar el Sant Jordi o el LLibreters de no recordo quin any que vam regalar a la iaia quan va fer 93 i que li va agradar tant… i bé, d’aquest record entranyable a la compra nomeś es pot atravessar el preu, el mirem i… vaja, tampoc és tan car tenint en comte la qualitat de l’enquadernació. Perfecte, som-hi !

Ja tenim el llibre-regal perfecte perquè està clar que un o altre autor li agradarà al destinatari. L’escena de l’entrega del llibre-regal no és difícil d’imaginar: Ei, moltes gràcies, no calia, ah, que interessant, i mira, hi surt el tal (Sant Jordi o Llibreter de no sé quin any) segur que m’agrada, moltes gràcies, i pam, dos petons com dos sols i hem quedat millor que el que l’ha regalat l’ampolla de vi que recomana la Guia Michelín d’enguany.

Algunes setmanes després, fent un café amb el destinatari del llibre-regal sabrem la veritat, tota la veritat i només que la veritat: la que només s’asoleix després de la lectura i llavors pensarem, potser, que el vi no era mal regal, no.

El motiu, l’aglutinador, l’efemèride està molt bé, quaranta anys són quaranta anys, els autors són autors més o menys consolidats, escriptors que no tenen res a demostrar perquè estan més o menys consagrats, firmes reconegudes, cognoms que ens sonen a això, a literatura d’aquí, catalana, genuina, nostra. Però aquí pràcticament s’acaben les bones paraules per a “Per molts anys”.

Els textos s’anuncien com a inèdits que com es podrà comprovar si es llegeixen, en aquesta mena de recopilcions no significa ni de bon tros que hagin estat escrits en exclusiva per aquest projecte sino que són textos d’aquells que tots els escriptors tenen al calaix des de ves a saber quant temps , que no acaben d’encaixar en cap dels seus llibres, que els generen dubtes, que no els fan el pes… com dir-ho?

Tot i així potser val la pena fer un repàs dels noms per aquells incondicionals de determinats autors, aquells lectors que quan els agrada un escriptor es llegeixen fins les redaccions que van fer a vuité de bàsica i en els que ja s’apuntava els eu estil tan característic.

Vinga, “Per molts anys” són:

Pep Albanell, Josep M. Benet i Jornet, Alfred Bosch, Lluís Calvo, Enric Casasses Figueres, Narcís Comadira, Martí Domínguez, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Fonalleres, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria Jaén, Miquel Martí i Pol, Biel Mesquida, Albert Mestres, Maria-Antònia Oliver, Vicenç Pagès Jordà, Josep Palàcios, Josep Palau i Fabre, Núria Perpinyà, Josep Piera, Baltasar Porcel, Jordi Puntí, Toni Sala, Jordi Sarsanedas, Màrius Serra, Vicenç Villatoro i Antoni Puigverd que signa l’epíleg.

En total 25 senyors i 3 senyores (aish) que probablement han colaborat sense massa entusiasme en el projecte. Hi ha, afortundament, alguna excepció, honrosa, seriosa i discreta que justifica sino la compra del llibre sí la seva lectura.

En altres paraules, si en lloc de ser el “comprador regalador de llibres” fossim el receptor, i a més a més anèssim malament de temps, podriem fer un descart i anar directament per feina: Bosch, Mesquida, Puntí i Serra.

I llestos. Desem el llibre on toqui i a veure si amb el següent tenim més sort.

Això sí, a Edicions 62, sobre tot, “per molts anys”.

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com