Emília Illamola. Fraccions

Al juliol del 2102 va aparèixer la primera edició de Fraccions: l’opera prima d’Emília Illamola.

Una primera fullejada ràpida a Fraccions, minuts abans de comprar-lo, ja revela que es tracta d’un personalíssim collage de tot just 63 pàgines. Si disposes de cinc minuts més per a entre-llegir alguns dels fragments del collage, ja hauràs pres la decisió de comprar-lo, dur-te’l a casa i deixar-lo reposar uns dies abans no arribi el moment d’endinsar-te tranquil·lament en la seva lectura.

I arriba el moment.

Fraccions és una juxtaposició de fragments, d’impressions, de visions i percepcions que dibuixen tot un mosaic poètic d’absència i enyorança, un blues, un cant a la saudade.

Fraccions és un mirall de la realitat. (I què és la realitat sinò un tot de fragments que la nostra subjectivitat amalgama per fer-los comprensibles?)

Fraccions és una finestra a una interioritat femenina que ha alentit el seu tràfec diari, una interioritat que de sobte muda la mirada i es torna contemplativa i reflexiva. I creadora.

Paraules, frases i paràgrafs breus i pausats que per una banda destil·len la realitat més quotidiana i per l’altre teixeixen un relat que la reconstrueix des d’una nova subjectivitat que s’autopercep justament en el procés de l’escriptura.

Escriure com a acte de supervivència. En paruales de Marguerite Durás: “Hallarse en un agujero, en el fondo de un agujero, en una soledad casi total y descubrir que sólo la escritura te salvará”

Una lectura tranquil·la i amable bastida en records, descripcions breus, moments quotidians mínims i íntims, impressions i falses impressions, esperes, humors…

Una delicatessen tranquil·la i amable que, sense cap mena de dubte, cal regalar-se.

cropped-4_2013_illamola.jpg

Fitxa tècnica

Titol: “Fraccions”

Autora: Emília Illamola

Editorial: Viena

Pàgines: 63 Preu: 11 €

Altres lectures de “Fraccions”

Audio: “L’argentonina Emília Illamola presenta la seva primera publicació “Fraccions”
http://www.ivoox.com/l-argentonina-emilia-illamola-presenta-seva-primera-publicacio-audios-mp3_rf_1571070_1.html

Video: Emília Illamola a “Cana Dones”
http://www.youtube.com/watch?v=bIiT99N030Y

Fraccions, d’Emília Illamola a “Comunicadores amb Gràcia”
http://comunicadoresambgracia.com/2012/10/30/fraccions-demilia-illamola/

LA MAGIA DE LEER. JOSÉ ANTONIO MARINA Y MARÍA DE LA VÁLGOMA.

Milers de vegades hem sentit les virtuts de la lectura, la seva necessitat, els perills socials d’una generació que no llegeix, etc. però tot i que els intuïm, poques vegades solem trobar els arguments justos que donin fe de la necessitat de llegir.

José Antonia Marina i María de la Válgoma expliquen de manera força entenedora totes aquestes raons i van més enllà: ens faciliten algunes receptes màgiques per aconseguir que els nostres fills i filles, i alumnes, li trobin el gust a això de la lectura.

EL llibre es composa de tot just vuit capítols i una mena d’epíleg.
Els quatre primers capítols s’entreguen a l’anàlisis de la necessitat de la lectura mentre  que els tres darrers capítols són una llista de tasques per a pares, mestres de primària i professors de secundària.
L’epíleg ens facilita un correo electrònic de contacte i ens convida a una, potser, ingènua conspiració de lectors.

“La magia de leer” és un llibre interessant “per se” per a qualsevol lletraferit.
Des d’aquesta premisa qualsevol d’aquests lectors que s’acosti a aquesta màgia reconeixerà probablement alguns dels seus hàbits però dificílment serà sorprés amb cap estratègia extraordinària per al foment de la lectura, amb cap fórmula veritablement màgica.

Massa generalista, el proselitisme planer de Marina i de la Vàlgoma es queda curt, no acaba d’oferir respostes i es queda en propostes més aviat discretes basades en la seva experiència personal.
I és que, amb un títol així, les expectatives són necessàriament altes, però a l’avançar la seva lectura, de mica en mica el llibre, tot i que el lector hi combregarà de totes totes, va perdent la seva màgia.

Ara bé, podria ser perfectament un bon llibre introductori per a pares,mestres i professors. No desvetlla els misteris de l’alquímia però pot ser un marc exel·lent per començar a treballar el foment de la lectura amb els nostres fills i/o els nostres alumnes.

Alguns consells interessants i, sens dubte bons, hi són.
El millor d’aquests consells és un proverbi africà recuperat per Marina: “Per a educar un nen, cal la tribu sencera“.

Només per atendre a la reflexió entorn aquest proverbi ja val la pena dedicar-li unes poques horetes.

En definitiva: no és el que hom espera a partir de l’horitzó d’expectatives que genera qualsevol treball de Marina, però finalment és una lectura interessant.

Fitxa Tècnica
La magia de leer.
Jose Antonio Marina i María de la Válgoma.
Ed. Plaza y Janés, Barcelona, 2005
162 pàgines

Altres lectures

Ciao
La isla Libros

JOSEPH ROTH: CRÓNICAS BERLINESAS

Joseph Roth és un periodista i escriptor austro-húngar (1894-1939) que va gaudir d’un important reconeixement arreu d’Europa al periode d’entreguerres especialment a partir de 1932 amb la publicació de la seva novel·la referència “La marxa Radetzky”.

A pesar de ser un autor recuperat pels acostament de grans veus autoritzades com Claudio Magris o Coetzee no sembla que sigui un autor massa llegit ni reconegut actualment, ni tampoc sembla ser una d’aquelles rareses que van circulant i fent-se lloc a través del boca-orella.

Probablement per la majoria dels lectors, Joseph Roth és un d’aquells escriptors desconeguts que ens trobem per casualitat per exemple cercant una guia de viatges per preparar les nostres vacances, o novel·les centrades en la ciutat que anem a visitar que ens aportin una altra perspectiva.

[En aquest text sobre “París no se acaba nunca” d’Enrique Vila-Matas, es fa una referència més completa a aquest tipus de lectures]

“Crónicas Berlinesas” no és, en sentit estricte, una obra de Joseph Roth sino més exactament un recull, una selecció de cróniques periodístiques escrites per Roth entre 1920 i 1933 a diferents diaris sobre un Berlín ja inexistent, reunides per l’editorial Kiepenheuer & Witsch i traduïdes per Juan de Sala Llovet para la versió de l’editorial Minúscula de 2006.

“Crónicas Berlinesas” ens arriba, doncs, de la ma de l’Editorial Minúscula en forma d’un llibre petit, marca de l’editorial, molt de butxaca i facilíssim de transportar. A més, al tractar-se d’un conjunt de breus cròniques no interdependents (tot i que sí complementàries), “Crónicas berlinesas” és ideal per dur-lo a sobre i llegir-lo a estones allà on sigui, al tren, a la nostra terrassa preferida, cinc minuts després de llegir el diari…

És important, però, atendre que estem endavant d’un recull de cróniques, d’articles perodístics que pretenen ser descripcions breus, objectives de la ciutat, instantànies, testimonis “fotogràfics” del temps que descriuen. Així, si recorrem Berlín de la ma d’aquest llibre, aquesta característica (ser un recull de cróniques) ens facilitarà sobremanera recórrer la ciutat reconeixent els escenaris, els espais referenciats i ens ajudarà a passejar-nos per dues ciutats realment molt diferents, la del Berlín d’EntreGuerres i l’actual Berlín, hereu de la divisió en quatre departaments (francés, britànic, soviètic i estadounidenc) i sobre tot a partir del 1948 en Berlín Oest i Berlín Est, que propicià la construcció del famós Mur de Berlín al 1961.

[El tercer hombre, de Graham Green, és un bon exemple d’un relat situat a la Viena de la posguerra, com Berlín, una ciutat dividida en 4 departaments.]

La mirada seriosa, objectiva i polièdrica de Roth sobre Berlín ens acostarà a tots el racons de l’efervescent Berlín dels anys vint i ens serà no tans sols un bona guia turística sino també una excepcional guia socio-cultural que ens ajudarà a reconstruir aquell Berlín i a entendre, una mica millor, la història recent de la ciutat i, una mica també, la història recent europea.

Per cert, cada escuna d’aquestes cròniques, ve acompanyada d’una fotografia d’època que, al lector “in situ” li resultarà molt atractiva i interessant de comparar amb l’actualitat de les mateixes localitzacions.

En definitiva, “Crónicas berlinesas” ens permet, entre d’altres, una lectura ràpida, molt fàcil i interessant, i totalment obligatòria per tot el que estigui preparant una visita a la capital alemanya.

Fitxa Tècnica
Título: Crónicas berlinesas
Autor: Joseph Roth
Edición, notas y posfacio: Michael Biernet
Traducción: Juan de Sala Llovet
Editorial: Minúscula
Lugar y fecha: Barcelona, 2006
Páginas: 292
Precio: 16,50 €

Altres lecturas de “Crónicas berlinesas”

A “Ojos de papel
A “Letras Libres
A “La Tormenta en un vaso

SÍLVIA CANTOS: JOCS ERÒTICS

Setzevents és una iniciativa molt interessant d’autopublicació en català en la que els autors poden triar les característiques del llibre que estan produint al seu gust.

“Jocs Eròtics”, de l’autora Sílvia Cantos, són tot just 80 pàgines que acullen 8 capítols no numerats per explicar una història breu i senzilla: una noia, Lia, fuig de València i arriba a la encara no del tot atractiva ni turística ciutat de Mataró (Barcelona) per passar les seves vacances. El primer dia coneix, a primer cop de vista, un noi que immediatament es converteix en el seu amant i amb el que viurà una molt apassionada aventura sexual.

Tal com passa al cinema, és difícil separar l’erotisme de la pornografia. La línia és, de vegades, ben prima i, de vegades, té molt a veure amb les expectatives dels espectadors, en aquest cas, dels lectors. Però a “Jocs Eròtics” el sexe és transparent i explícit: no és un relat en que es vulgui insinuar sino un en el que es vol, directament, mostrar. Sens dubte estem més a prop d’un text pornogràfic moderat, abans que no pas d’un erotisme líric i suggerent com si ho pot ser més, per exemple, el « Cirera » de Joan-Lluís Lluís.

Els dos personatges, la Lia i el Joan, careixen de tota construcció psicològica (conclusió amb la que, lògicament la pròpia Sílvia Cantos no està d’acord) i, fins i tot, el context, les circumstàncies que els uneixen són escasament versemblants.

Dos narradors s’encarreguen de desplegar els detalls de l’aventura sexual: un narrador omniscient que inicia el relat, i una veu en primera persona, associada a la Lia, adreçant-se per escrit al seu amant, un cop separats.

No queda molt clar el motiu pel que la Sílvia Cantos tria la narració omniscient o la narració en primera persona però la commutació de veus s’agraeix perquè amb el canvi de perspectiva s’aconsegueix trencar, amb una certa efectivitat, la monotonia del relat.

Sens dubte no és tasca senzilla afrontar una narració eròtica sense caure en els erosionats llocs comuns que marquen el gènere, però tot i fer-ho, “Jocs Eròtics” s’acosta al quid amb un cert ordre i permetent una lectura ràpida, ordenada i, fins i tot, amable: un text sense pretensions ideal per a una lectura tranquil·la a la terrassa més acollidora del poble mentre prenem una cervesseta ben fresqueta.

Però ja.

Fitxa tècnica

Sílvia Cantos
“Jocs Eròtics”
Editorial Setzevents, Urús (La Cerdanya), 2008
Preu: 12 euros

Altres lectures de “jocs eròtics”
Ràdio Vilassar
http://radio.vilassardemar.cat/silvia-cantos-presenta-el-llibre-%E2%80%9Cjocs-erotics%E2%80%9D/

Amics de “Jocs eròtics” a Facebook
http://www.facebook.com/group.php?gid=60997093293&ref=search

Vols publicar el teu propi llibre?
Editorial Setzevents
http://setzevents.cat/

MINH TRAN HUY: LA PRINCESA Y EL PESCADOR

La princesa y el pescador” es la ópera prima de la escritora francesa de origen vietnamita Minh Tran Huy (1979) y nos llega en una magnifica edición de “La otra orilla“, rústica, y precedida por una lectura favorable de un entregado Enrique Vila-Matas.

La princesa y el pescador”  nos presenta el relato de los recuerdos de Lan, una chica parisiense hija de emigrantes vietnamitas, y su relación con Nam, un “boat people” que siendo un niño huyó de Vietnam a bordo de un barco sin destinación fija y que, como Lan, vive en la capital francesa.

Lan vive acomododa en una buena familia, Nam en los arrabales de Paris.

La novela habla de la distancia desde una perspectiva moderada (tal vez cicatrizada) por el paso del tiempo, con una nostalgia dulce, con un tono entre pausado y resignado, desde una voz íntima en la que con frecuencia resulta fácil reconocer recortes de la adolescencia propia, de la infancia ya lejana y, sobre todo, perdida.

Cuando el lector se acerca a “La princesa y el pescador” tiende a relacionar un nombre como el de Minh Tran Huy con “lo oriental”. El referente de “lo oriental” más próximo tanto para el lector español como para el francés, es el japonés Murakami. Pero Minh Tran Huy no es una escritora oriental y su literatura tiene poco que ver con el animismo del japonés.

A medida que avanzamos la lectura de “La Princesa y el Pescador” descubriremos una literatura mucho más cercana a la del también francés Philippe Claudel y “La nieta del señor Lihn“. En ambas novelas está absolutamente presente Vietnam, la partida, la distancia, las raíces, el futuro en la antigua metrópoli… Tanto el Señor Lihn como Nam son “boat people” llegados a las costas galas huyendo de la desesperación.

Además, el pretérito imperfecto, constante y metódico, de la voz narradora asíc omo su cadencia y ritmo, nos recupera también antiguals lecturas francesas como “El amante” de la también vietnamita Marguerite Duras.

En definitiva, un libro sutil y reposado que vale la pena leer con tranquilidad.

Fitxa Técnica
Títol: LA PRINCESA Y EL PESCADOR
Autor: MINH TRAN HUY
EDICIONS LA OTRA ORILLA| 200 pág.

JEAN GIONO: “L’HOME QUE PLANTAVA ARBRES”

L’home que plantava arbres és un llibre particular. En català l’editorial “El cercle de Viena” en fa un magnífic treball: el text del francés Jean Giono ve afortunadament acompanyat de les il·lustracions de Francesc Viladot i epilogat per una reflexió salvadora del geògraf i naturalista Martí Boada.

El text està format per un paràgraf que calça 4 capítols o blocs (no numerats ni titulats) que conclouen en un altre paràgraf final que tanca l’estructura. En total mitja horeta tres quarts de lectura d’unes 70 paginetes que conformen una novel·la curta o potser més exactament una novel·la curta il·lustrada tot i que, en rigor, L’home que plantava arbres no passa de ser tot just una història: un relat, un relat breu.

La contraportada del llibre resumeix perfectament el relat:

“En una comarca erma i deshabitada de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res, decideix transformar el paisatge que l’envolta. I mentre el país es debat en la Primera Guerra Mundial, i després la Segona, ell continua plantant arbres incansablement, fins a cobrir les muntanyes de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió”

Aquest resum no amaga res. No hi ha racons, tant la història com el tractament del personatge principal Elzéard Bouffier són transparents: una d’aquelles històries que potser per la seva simplicitat arrelen en la memòria col·lectiva i van passant de generació en generació de lectors (des del 1953)

Resulta revelador les darreres línies del text que els editors aporten a la solapa:

“Quan li preguntaven sobre la història d’Elzéard Bouffier i la seva moativació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: M’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exactes, fer estimar el fet de plantar arbres”.

Només?. Sembla que no: No hi ha gaire més a afegir excepte que L’home que plantava arbres és el segon llibre més venut a França després del Petit Príncep. Pot ser ens manca un cert coneixement de la vida i obra de Jean Giono, o potser del sentir francés, que ens ajudi a contextualitzar adequadament la càrrega interior del seu Ezéard.

En qualsevol cas, una molt bona edició d’un molt breu text que probablement ens deixarà més aviat indiferents.

Si més no, sorprenent.

Ramiro Tomé
ramiro.tome!|@#gmail.com

Fitza tècnica

Jean Giono

L’home que plantava arbres.

Traducció d’isabel-Clara Simó.

Epíleg de Martí Boada.

Editorial “El cercle de Viena”, Barcelona 2008.
72 pàgines. 14,50 €

Altres lectures de L’home que plantava arbres:

http://amicsarbres.blogspot.com/2006/08/un-home-que-plantava-arbres.html

http://paraulesimots.blogspot.com/2008/09/lhome-que-plantava-arbres.html

Magnífic curtmetratage sobre el text de Giono
http://carmematas.blogspot.com/2008/03/lhome-que-plantava-arbres.html

JIMMY LIAO: “HERMOSA SOLEDAD”

Jimmy Liao és un il·lustrador taiwanès que entre 1996 i 1999 va patir una malaltia que la va fer baixar als inferns de la monotonia i la soledat que solen acompanyar les enfermetats de llarga durada.

Durant un any la Jimmy va dibuixar il·lustracions que reflectien el seu estat d’ànim. “Hermosa Soledad” és el llibre que recull una selecció de les il·lustracions d’aquest període.

Hermosa Soledad

Hermosa Soledad

Els dibuixos que conformen “Hermosa Soledad” estan comentats pel mateix Jimmy Liao amb breus reflexions lliures, sempre de caràcter líric, personal i intimista.

El títol de cadascun dels minicapítols (cada il·lustració ve a ser un minicapítol) respon a una data i una molt breu descripció del temps metereològic que, amb tota probabilitat, sintetitza l’estat d’ànim de la Jimmy en aquella data en qüestió i que es tradueix en una il·lustració que transmet, és clar, el mateix estat d’ànim.

L’edició de “Barbara Fiore Editora” és exel·lent, din A5 enquadernat amb tapes dures.

Les il·lustracions són en color (fosques com la malaltia però en color) i les pàgines no estan numerades, sens dubte per a subratllar l’ordre suggerit per les dates dels minicapítols.

Tot i que el treball de Liao és encara força desconegut a Catalunya, les seves il·lustracions són molt pròximes al lector, suggerents i, en alguns casos, enigmàtiques.

El lector de contes il·lustrats podrà reconèixer similituds amb altres autors com la magnífica il·lustradora vasca Elena Odriozola, o l’extraordinària Rébecca Dautremer… i fins i tot clares reminiscènices del surrealista belga Renè Magritte.

Un llibre personal, especial i suggerent. Ideal per a bibliòfils.

Ramiro Tomé
ramiro.tome[@]gmail.com

Fitxa Tècnica

Jimmy Liao

“Hermosa Soledad”. Barbara Fiore Editora. 2008
176 pàg. 16 €

EL DRAGÓN: ALBERTO IGLESIAS Y ANNA MER

“Dragón” és el primer projecte editorial d’un segell de novíssima creació: “Merienda en el Tejado” que, sembla ser, neix amb molta empenta, i bones i atrevides idees.

Allà on podríem imaginar una novel·la més o menys mediàtica que li donés un bon impuls econòmic, “Merienda en el Tejado” es despenja amb un conte il·lustrat, un llibre de molt bona qualitat, molt cuidat en els detalls i ple d’una il·lusió que emergeix des del mateix pròleg.

Alberto Iglesias i Anna Mer signen “Dragón”.
Alberto Iglesias aporta el text, Anna Mer les il·lustracions, Juan Antonio González Fuentes el pròleg.

Per ordre:
El proleg
Potser el punt feble del “Dragón”. González Fuentes planeja amb excès de proximitat i lirica sobre Iglesias i ignora, absolutament, el magnífic trebal d’Anna Mer.

El text
Un drac blau, amb ales, enamorat d’una princesa a la que no pot aspirar i a la que espia…
Albert Iglesias es mou amb un cert equil·libri entre les marques del gènere, antropomorfitza la bèstia i la converteix pràcticament en una persona, en un amant sensible i patidor per l’amor que sap no veurà mai correspost.

És un text per ser llegit en veu alta, per ser dramatitzat, per ser explicat per un conte contes. En el seu defecte imaginar la seva lectura en veu alta probablement funcionarà i comprovarem com emergeix el ritme, com treballen les pauses, com ens ajuden els connectors, les repeticions, les metàfores suggerents, les llicències poètiques.

En definitiva un text amable, pròxim, apte per nens, apte per adults, per llegir-lo i passar-lo al racó on el nostre cervell barreja contes i somnis.

Les il·lustracions
Ignorades en el pròleg i menystingudes en la promoció, les il·lustracions d’Anna Mer arrelen perfectament en el text i es converteixen en part fonamental.

Aquarel·les a bases de blaus i grisos, figures suaus i estilitzades, més afortunades i líriques les que ens presenten la princesa que no pas el drac, necessàriament a cavall entre home i bèstia.

En conjunt, els treballs d’Iglesias i Mer convergeixen en un conte interessant i de bon llegir, en una història senzilla i agradable, en un llibre bonic dels que sempre agraden que et regalin.

Interessant.

Fitxa tècnica
Dragón
Autor: Alberto Iglesias i Anna Mer
Ed. Merienda en el Tejado. Febrer 2008.

Per a continuar llegint:
El Dragón azul Merienda en el Tejado
“Erase una vez…” Prólogo a Dragón, relato de Alberto Iglesias

EDUARDO MENDOZA: “EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO”

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente”.

Aquestes primeres línies de “El asombroso viaje de Pomponio Flato” són tota una declaració d’intencions: les 190 pàgines que les segueixen són tot un catàleg d’iròniques situacions, divertides i inesperades, entreteixides en una trama policíaco-detectivesca al més pur estil mendozià de “El Misterio de la cripta embrujada”.

Als primers anys del segle I de nostra era, l’il·lustre ciutadà romà de l’ordre eqüestre Pomponio Flato va emprendre un viatge a la recerca d’una saviesa que li havia de proporcionar la ingesta de certes aigües més o menys medicinals. Al segon any d’un tan líquid viatge i en una precària indigència, Pomponio apareix a Natzaret just a la vigília de la crucifixió del fuster del poble. En plena desesperació de l’il·lustre ciutadà, un marrec “rubicundo, mofletudo y con orejas de soplillo” el rescata de la misèria encomanant-li, per vint denaris, la missió de salvar al seu pare: el fuster que està a punt de ser executat.

Una història agradable, àgil, fàcil de llegir, relaxada i sobretot entretinguda. Però aquí (que no és poc) acaba el viatge de Pomponio. En una època en la que allò que es llegeix ve majoritàriament determinat per la indústria editorial i el màrqueting més que per la competència de qualitat literària, Eduardo Mendoza escriu de memòria i escriu molt bé, però aporta poc més que un títol competitiu i popular.

L’enrenou editorial que va precedir el seu llançament per Sant Jordi del 2008 anunciava una sàtira literària contra les novel·les històriques tipus “El codi Da Vinci” o “Els pilars de la terra”: les expectatives eren, conseqüentment, altes. Fins i tot es traçava un paral·lelisme amb el Quixot: sàtira per excel·lència als llibres de cavalleries.

Però no: és un llibre de lectura agraïda però no és cap punt d’inflexió a l’actual panorama literari. Com a qualsevol text, el temps el posarà al seu lloc: probablement passarà a la història com el que és, un divertiment refrescant, fàcil de regalar i fàcil de llegir i que garanteix, això sí, una bona estoneta. Que no és poc. I gràcies.

Fitxa tècnica del llibre:
Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Col·leció: Biblioteca Breve
Pàgines: 192
Data de publicació: 28 de marzo de 2008
Preu: 16,50 €

JOAN-LLUÍS LLUÍS: CIRERA. NARRATIVA ERÒTICA CONTEMPORÀNIA.

El juny de 2008 “La Magrana de Butxaca” va publicar la seva primera edició de “Cirera”: la novel·la breu de Joan-Lluís Lluís, que ja va veure la llum, en rústega, al 1996.

L’actual edició és un llibret petit, fàcilment portable i amb un disseny prou discret que de cap manera fa justícia a la lectura que amaga al seu interior. Per fer-se una idea més acurada de què trobarem al llibre, la contraportada ens serà molt més útil:

“Cirera és el diari molt informal d’una noia de la quan no sabrem el nom. Els relats d’aquest llibre contenen la vida sexual de la narradora, una vida fantasiosa i alegre, limitada només pels escrúpuls nascuts del seu amor per l’Oskar, un suís alemany una mica tímid”.

Efectivament, una primera persona femenina narra, en fragments breus, les seves reflexions, experiències i apetències sexuals en un català de frontera que es dilueix en un lirisme suau i transparent.

“Cirera” és un text d’un erotisme clarament explícit ja des de la seva primeríssima línia (“EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions”) però no és un text ni cru ni barruer, ni el seu realisme descriptiu s’acosta al naturalisme escatològic propi dels extrems del gènere.

L’erotisme de “Cirera” emergeix a la lectura com l’expressió d’una sexualitat femenina alegre, conscient, lliure i assumida, o millor dit, com l’expressió d’una sexualitat femenina imaginada alegre, conscient, lliure i assumida.

Joan-Lluís Lluís no va batejar la veu narrativa femenina cercant, probablement, que cada lector li posés el nom o el rostre que li semblés més suggerent. Succeeix, però, que en llegir el llibre, per exemple, a estones de bus, el lector pot pendre una consciència massa forta de que la veu és, en realitat, una ficció i que allò sorprenent per íntim i preciós és, tan sols, un bell miratge.

En qualsevol cas, miratge o no, es tracta d’un magnífic llibret de tot just 76 pàgines, de lectura fresca, ràpida, amena i agraïda que, a ben segur, deixarà als lectors i lectores, un molt bon regust.

Recomanat.

Fitxa Técnica
Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág.
Preu : 6,50 euros.