I tornem a començar.

I un dia arriben els crios i les dinàmiques es transformen, les prioritats canvien i les hores s’escurcen.
I a l’endemà arriba la crisi i aprima les lectures, de pàgines, de fons. I l’insomni es fa improductiu i la nit erma.

Però els crios tiren endavant i la crisi, sembla, enrera.
I arriben noves lectures per rutes ara desconegudes, noves veus amb noves històries. I un matí de primavera prenc consciència de que, quasi cinc anys després, conservo esmolada la mirada i crítica la lectura.

I tornem a començar.

 

cropped-2_2013_juanvicentepiqueras.jpg

CIAO, MARIO

CERTIFICADO DE EXISTENCIA

Ah ¿quién me salvara de existir?
-Fernando Pessoa –


Dijo el fulano presuntuoso /
hoy en el consulado
obtuve el habitual
certificado de existencia

consta aquí que estoy vivo
de manera que basta de calumnias

este papel soberbio / irrefutable
atestigua que existo

si me enfrento al espejo
y mi rostro no está
aguantaré sereno
despejado

¿no llevo acaso en la cartera
mi recién adquirido
mi flamante
certificado de existencia?

vivir / después de todo
no es tan fundamental
lo importante es que alguien
debidamente autorizado
certifique que uno
probadamente existe

cuando abro el diario y leo
mi propia necrológica
me apena que no sepan
qu estoy en condiciones
de mostrar dondequiera
y a quien sea
un vigente prolijo y minucioso
certificado de existencia

existo
luego pienso

¿cuántos zutanos andan por la calle
creyendo que están vivos
cuando en rigor carecen del genuino
irremplazable
soberano
certificado de existencia?

Mario Benedetti

LOS ABRAZOS ROTOS

Abrir los ojos, tomarse unos segundos para reconocer la habitación, tomar conciencia de donde estaba, de donde había estado la noche anterior.
A su lado, desnuda, medio destapada, absolutamente bella, Laura dormía plácidamente.

Le acarició la cabeza como peinándola el flequillo, y las mejillas. Las tetas tibias, el vientre acogedor, los muslos fuertes y estilizados.
Le acarició los labios entreabiertos con apenas un beso y se retiró a la ducha. Primero fría e inmediatamente después caliente hasta el límite. Cinco, diez, quince minutos sintiendo la presión del agua sobre la nuca, sobre la espalda.

Al regresar a la habitación la cama vacía y ni rastro de Laura excepto una nota sobre la almohada escrita en el papel timbrado del hotel: “Gracias”.
Sólo eso, sólo una palabra, sólo un “Gracias” escrito en mayúsculas. Ni un teléfono, ni una dirección, ni una pista de cómo o dónde localizarla.
Un cigarrillo frente al ventanal: el penúltimo de la cajetilla. A una lado toda una ciudad como Barcelona ya entregada al ajetreo matutino de cada día. Al otro el mar, inmenso, silencioso, calmo.

Al taxista apenas una frase: “Compte Borrell 83, por favor”, y en apenas 25 minutos ya estaba abriendo la puerta del piso. La radio del despertador en marcha… ¿Carlos?. Sin respuesta. La cama sólo deshecha del lado de Carlos. Sobre la almohada una nota: “Anna, no está funcionando. Regreso a Madrid. Por favor no me llames.
Instintivamente “Carlos”, “Llamar”… “El teléfono está apagado o fuera de servicio”… y así cinco, diez, quince veces…

Un cigarrillo, el último de la cajetilla, frente al balcón. En la marquesina del bus un póster nuevo: “Los Abrazos Rotos”, de Pedro Almodóvar, con Penélope Cruz y Lluis Homar.

Pau Diaca
“Solitud”
Ed. Alfinaldelarambla, Barcelona 2008.

…EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions…

    EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions. El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o a sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.

Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág. (pàgina 9)
Preu : 6,50 euros.

ÁNGEL GONZÁLEZ. CARTA

Amor mío:
el tiempo turbulento pasó por mi corazón
igual que, durante una tormenta, un río pasa bajo un puente:

rumoroso, incesante, lleva lejos
hojas y peces muertos,
fragmentos desteñidos del paisaje,
agonizantes restos de la vida.

Ahora,
todo ya aguas abajo
-luz distinta y silencio-,
quedan sólo los ecos de aquel fragor distante,
un aroma impreciso a cortezas podridas,
y tu imagen entera, inconmovible,
tercamente aferrada
-como la rama grande
que el viento desgajó de un viejo tronco-
a la borrosa orilla de mi vida.

(Poemas amatorios)

González, Ángel.
Poemas.
Edición del Autor. Ed. Cátedra. Col. Letras Hispánicas nº 121. (1ª ed. 1980) 13ªed. Madrid 2007 pàg 209

CÁLICO ELECTRÓNICO


Calico electrónico

m. (Del gr. kalos, bello, y electron, ambar)

Nativo del Sur de Europa, el Cálico Electrónico (calicus electronicus) es el único ejemplar documentado de la especie ibericus heros, de la familia torrentis.

Junto con el también ibericus heros SuperLópez, el Cálico forma el Orden Metaheros Mononeuronae, llamados así por la singularidad neuronal que los distingue de los americanus heros.

Morfológicamente es de tamaño pequeño, con cuerpo redondeado y ancho, angulado en las extremidades, cortas y poco firmes.

De costumbres discretas por la falta de depredadores naturales, el Cálico Electrónico mantiene limpias, con su actividad, las oficinas y despachos que componen su hábitat natural.

Se desconocen sus hábitos reproductivos de los que tan sólo se ha registrado un celo permanente y una aparente ausencia de monta.

Aunque como los ejemplares del orden de los quirópteros carece de facultades extraordinarias, un haz de luz proyectado contra el cielo propicia su mutación en Metahero.

Más información en http://www.calicoelectronico.com

Ramiro Tomé
Revista Quimera nº 301, Diciembre 2008.

AUSTRALIA, UN VIAJE. JORGE CARRIÓN

En febrero de 2008 Jorge Carrión publica, de la mano de la Editorial Berenice, su último texto: “Australia, un viaje”.

Las primeras presentaciones del libro serán:

* Martes, 1 de abril. Librería ALTAÏR de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, frente al cine Coliseo, entre Rambla de Catalunya y Balmes). 19 horas. Con Juan Villoro y Eloy Fernández Porta.
* Jueves, 3 de abril. Librería ROBAFAVES de Mataró. 19 horas. Con Joan Salicrú y Pablo Muñoz, “Alvy Singer”.
* Viernes, 11 de abril. Librería LITERANTA de Palma de Mallorca. 20 horas. Con Román Piña y Agustín Fernández Mallo.

Y como mejor presentación, valga la reproducción de algunos fragmentos del libro seleccionados por el propio Jorge Carrión :

“Estoy en el segundo avión interoceánico de este viaje. Un vuelo nocturno y transpolar me está llevando desde Buenos Aires hasta Sydney. Hace veinticuatro horas que dejé mi casa, mi familia, mi contexto. Ahora sobrevuelo el Polo Sur. Mejor dicho: ahora sobrevuelo la representación del Polo Sur, un continente helado y virtual, sobre el que nosotros somos una línea intermitente parpadeando en una pantalla.

El Polo Sur real, ahí abajo, en una masa de hielo negro, que no veo.”

“Ante mis ojos insomnes: una red antigua y moderna, primigenia y contemporánea, natural y tecnológica, de hilos grises en movimiento se dibuja sobre la masa helada y negra; como si sobre el fantasma de Pangea, el continente único, el paraíso perdido, se fueran ido abriendo grietas sísmicas, fracturas, plataformas, placas tectónicas, como un iceberg continental y oscuro que se hubiera empezado a romper hace ciento ochenta millones de años, a disgregarse, y sobre los trazos de esa fractura, de esa deriva, se hubieran ido acumulando los de todos los desplazamientos, miles, millones, que los siguieron, que los persiguieron, con un único fin: reconstituir mediante la migración, mediante el viaje, mediante la tecnología, la Pangea perdida, la unidad original, para acabar así con la enfermedad congénita; para cerrar así la herida.

En algún momento me quedo dormido.

Al cabo de algunas horas el capitán anuncia la inminencia del aterrizaje.

Pongo mi reloj en la nueva hora, en mi hora nueva: australiana.”

Lo seguiremos de cerca.

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com
http://arquera.com/slql

LISBOA, POR GABRIEL SOPEÑA

En 1994 Jose María Sanz (Loquillo) publicó en EMI “La vida por delante”.
En su interior un magnífico tema letrado por Gabriel Sopeña llamado Lisboa.

Imprescindible.

[Haz clic sobre el icono para eschucar el tema]

LISBOA

Lisboa era brisa de Alfama y de mar,
mar como lanzada de sal sin secar.
Lisboa era el mundo, Lisboa era la luz,
Lisboa era mía, Lisboa eras tú.

Lisboa era un puerto donde yo atraqué,
Lisboa era un sueño dentro de un cuartel
que tus labios dulces supieron romper.
Lisboa te amaba, como yo te amé.

Derramando besos llegué hasta el final,
donde las palabras no quieren hablar.
Me serví otro trago, y otro trago más:
Lisboa era el paso hacía la eternidad.

Lisboa pedía el poema mejor,
la mirada más tierna, flores, la voz,
la sangre más joven de mi corazón.
Lisboa era el tiempo, Lisboa era yo.

Lisboa de barcos, turquesa y hollín;
Lisboa y tu pecho, Lisboa y carmín.
Lisboa era un verso, Lisboa era el sol,
Lisboa no tenía herida. Y lloró.

Lisboa fue lluvia, tabaco y canción;
Lisboa fue como un desgarro de ron
que prendió en la almohada cuando amaneció.
Lisboa gritaba cuando dije adiós.

Lisboa me grita veinte años después,
la voz más amarga, más dura que ayer.
Lisboa me cuenta que te abandoné
y Lisboa te ama,
como yo te amé.

Gabriel Sopeña

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com
http://arquera.com/slql

SARAMAGO: MEMORIAL DEL CONVENT

Saramago, José, “Memorial del convent”, trad. Josep Daurella. Barcelona, Edicions Proa, 1988, 288 p. Tít. orig. Memorial do Convento

MEMORIAL DEL CONVENT

Un text literari, una obra literària és el balcó a un infinit mar d’interpretacions.
Quan m’acosto a un text, ja des de les primeres línies del primer capítol intento intuir-lo, ensumar-lo, saber quines han de ser les seves característiques més destacades, quina lectura o quina hipòtesi de lectura és o pot ser la més adient…

Memorial del Convent és, per a aquest mal hàbit, tota una trampa, tot un engany. Cal llegir pràcticament fins al final del llibre per entendre, per sospitar que és allò que hi ha de primordial al text.

Passades les primeres pàgines ja és possible fer-se una idea… la riquesa quasi barroca del llenguatge i els temes desenvolupats quasi amb incisió naturalista “esbossen” un teixit romàntico-costumista reflex de la societat portuguesa del moment.

Quasi al mateix temps que es fa evident aquesta mena de pista interpretativa, s’evidencia per altra banda la seva pròpia negació. Quin sentit té en una descripció costumista una sintaxi tan agosarada, arriscada i velocíssima com la que Saramago fa servir per “embastar” el relat?

Primera hipòtesi de treball per terra.
Memorial del Convent no és una novel·la costumista o, si més no, no tan sols una novel·la costumista.

Segona hipòtesi. Una lectura que intenta ser dirigida, que cerca punts de referència, pistes, fites, fars… no podia obviar l’elecció narrativa de Memorial. Parant una mica d’atenció a la veu cantant, de seguida es detecta un descarat narrador omniscient clàssic que quasi reconforta d’evident… però… ben mirat (ben llegit).. és “tan sols” omniscient aquest narrador?.
Ja trontolla la segona hipòtesi.
Com s’ha de qualificar un narrador que tan aviat s’identifica amb un grup de personatges sense definir amb quin d?ells, que fa servir ben bé indiscriminadament la primera persona del singular, com la tercera, com la primera del plural i que dialoga amb sí mateix, amb els personatges, amb el psique dels personatges i fins i tot explícitament amb el propi lector?
Bé. Sí: hi ha un narrador omniscient, però no tan sols omniscient.
I en qualsevol cas, és l?arquitectura narrativa allò primordial en aquesta novel·la?

Tercera hipòtesi. Sembla, però, que a mig llibre les coses comencen a estar una mica més clares. El narrador ha marcat referències temporals inequívoques: Portugal rural, segle XVIII.
A aquestes alçades ja tenim una idea de la situació de la monarquia, dels poders religiosos, de l?estratificació social…
Es tracta, potser, d’un nou model de novel·la realista embastat sobre tècniques narratives de vanguàrdia?

La lectura avança i les tres hipòtesis s?entrellacen i es fusionen en una sola, indefinible, múltiple i eclèctica proposta de lectura.
Només resta un acte de fe, abandonar-se a la inventiva de Saramago i, si d’un cas, intentar un anàlisi contundentment a posteriori.
Ho faig d’aquesta manera sense deixar de parar atenció als milers de detalls i picades d?ulls amagats (i no tan amagats) en el text.

Així doncs (i recapitulant), Què es pot trobar a Memorial del Convent?

La lectura proposa un viatge, espaialment i temporal, perfectament definit: primera meitat del segle XVIII, Portugal (de manera especial Mafra)
Hi ha una voluntat evident de retratar la societat del moment amb la seva corresponent jerarquia: monarquia-esglèsia-poble.
És un discurs monolític en el sentit que no hi ha estructuració en capítols per molt que de tant en tant es pugui trobar una pàgina en blanc després d’un punt i a part. A construir aquesta imatge mental de text-monolit colabora la fusió dels estils directe i indirecte.
El llenguatge és a banda de molt i molt ric (per la seva varietat), elegantment arcaïtzant.
La sintaxi és quelcom semblant a un tribut a l?oralitat i, com aquesta, tremendament desendreçada en el sentit de no encorsetada ni per la puntuació, ni per la gramàtica, la qual cosa en ocasions dur a error i obliga al lector a tirar un parell de línies enrera per retrobar el sentit.
L’arquitectura narrativa és complexa i de tant en tant emergeix entre la sintaxi. Es tractaria d’un plurinarrador que pren diferents formes al llarg del text. Així el narrador de Memorial del Convent és un conjunt de narradors (de la mateixa manera que Pessoa és un conjunt d’heterònims incloent el propi Pessoa?). Molt probablement la forma del narrador variarà segons les necessitats expressives i fins i tot, potser, segons el contingut polític d’allò expressat en determinats moments. Aquesta arquitectura narrativa no respecta tampoc la temporalitat, vull dir, aquest narrador fa que el lector prengui com a referència de les seves reflexions tan aviat fets passats (passats també en la temporalitat de la novel·la), com presents (s. XVIII) com fins i tot futurs (s. XX).

Potser en aquest entramat narratiu destaca la consciència que de si mateix té el narrador més-que-omniscient que ja no tan sols es permet mostrar-se explícitament sinó que a més a més ho fa expressant o al menys transmeten un sentiment d’ira i a través de terminologia tècnica literària.
Em refereixo a l’expressió: Passeu-me l’anacrònica veu?.
És especialment resenyable aquesta important pujada de to pel context en la que té lloc, pel discurs social que la precedeix : “…què és realment un home quan només és la força que té, quan només és la por que aquesta força no doni a l?abast per retenir el monstre que l’arrossega implacablement, i tot plegat per culpa d’una pedra que no caldria que fos tan grossa…. La construcció del convent de Mafra és deguda al rei don Joan V, per un vot que va fer per al cas que li naixés un fill, vet aquí sis-cents homes que no han fet cap fill a la reina i són ells els qui paguen el vot, que es fotin, passeu-me l’anacrònica veu?

A la llum d’aquesta transgressió, es pot re-enfocar la lectura, es pot provar una nova hipòtesi de lectura i comprensió del text.
Es pot recordar el llegit i a partir d’ara llegir en clau marxista?
Independentment de quina fos la voluntat o intenció de Saramago, sembla que aquesta darrera lectura bé podria ser una de les més adequades.
Potser convingui recordar una mica quins eren eren els pilars d’aquell marxisme:
1. Allò que identifica a l’home com a tal és el treball: la seva capacitat de produir amb les seves pròpies mans els seus propis mitjans de subsistència.
2. L’home no és tan sols un procés de la natura, sinó també i sobre tot és un procés de la societat. Això implica que està en mans dels propis homes la possibilitat de canviar les circumstàncies materials i socials per acabar amb les contradiccions que (sempre segons Marx) la sustenten.
3. La societat es composa bàsicament de dues classes (Marx, segle XIX) , la proletària i la burgesa. En aquesta societat l?home treballador el proletari, viu alienat per tres factors, el seu propi treball, la ideologia i la religió.
4. Així, cal passar de la societat capitalista (classe explotadora versus classe explotada) a la societat socialista, i cal fer-ho mitjançant una dictadura del proletariat.
Sens dubte podem concloure que el posicionament social aglutina les diferents propostes de lectura de “Memorial”, que endreça les perspectives, que resol les disgressions. Ara bé, tot i això, dir que “Memorial” és una obra marxista seria aventurar-se massa. Saramago no combrega amb la “Teoria del Reflex”, és massa barroc, massa contemporani, massa personalitzat.

I és que, més que endavant una novel·la social, ens trobem endavant d’una novel·la històrica, però “històrica” amb un nou sentit, amb una nova connotació, amb un nou significat. Ens trobem endavant d?una nova proposta d?història, quasi d’una negació de la història oficial documentada als llibres i registres. Ens trobem endavant d’una de les històries possibles….

Je sais que je tombe dans l’inexplicable, quand j’affirme que la réalité ?cette notion si flottante-, la connaissance la plus exacte possible des êtres est notre point de contact, et notre voie d’accès aux choses qui dépassent la réalité?.

Marguerite Yourcenar.

Ramiro Tomé
info@arquera.com