EL FILL DE L’ACORDIONISTA

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix “Fill de l’acordionista”

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment “dispara” la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, “Soldados de Salamina” de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció “Otros Textos”)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot “El fill de l’acordionista” és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el “planetari” Ruiz Zafón a “L’ombra del vent”.

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: “Si te dicen que caí” de Juan Marsé.

Però continuem amb “El Fill de l’acordionista”. Que Bernardo Atxaga és un “addicte” a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, “El fill de l’acordionista” aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment “El Fill de l’acordionista” en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista “penedit”. Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a “El hombre solo”, és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

Fuente: Pielago.com

JAVIER CERCAS: LA VELOCIDAD DE LA LUZ

[texto recuperado de pielago.com]

Cuatro años llevábamos esperando, los lectores de Cercas, su último trabajo. Y por fin llegó: “LA VELOCIDAD DE LA LUZ”, Tusquets editores, Barcelona, marzo de 2005.

EL trabajo anterior, “Soldados de Salamina”, más allá de su enorme éxito de ventas, resultó ser una magnífica e incontestable novela que dejaba el listón realmente alto.

¿De qué trata “La velocidad de la Luz”?

En pocas palabras es, por una parte, la historia de un aspirante a escritor y su relación con un excombatiente de Vietnam, a quien conoce en una universidad americana y, por la otra, la historia del escritor zarandeado por el éxito. Ambas historias le sirven al autor para reflexionar sobre uno de los extremos de la condición humana: la capacidad de infringir el mal, y sobre las consecuencias del éxito social para todo aquel que, consiguiéndolo, erre en su gestión.

Además, y como en “Soldados de Salamina” esta nueva novela se nutre (desde mi punto de vista) del mismo planteamiento formal: el proceso de creación literaria, la relación realidad-ficción y el logro de conseguir que el lector deduzca que el libro que se está escribiendo a lo largo del texto es, precisamente, el que está leyendo.

Este mismo planteamiento formal ha sido usado recientemente en diferentes obras por diferentes autores. Valgan como ejemplo además de los dos últimos trabajos de Cercas, “LA Sombra del Viento” de Ruiz ZAfón y últimamente Bernardo Achaga en “El hijo del acordionista”.

Pero continuemos con “LA velocidad” y vayamos por partes:

La historia descrita en “La velocidad de la luz” coincide, a grandes rasgos con la biografía del autor. Está claro que Cercas “juega” a la identificación autor-narrador, a hacer creer al lector que todo lo está escrito es real, entendiendo como real el hecho que los personajes existan más allá de la novela, que lo narrado sea más o menos cierto, que sea, (ay) verdad.

El incipit ya nos pone en aviso: “Ahora llevo una vida falsa, una vida apócrifa y clandestina e invisible aunque más verdadera que si fuera de verdad”.

A lo largo del primer bloque, las consignas son, me parece, claras:

>

Cercas inserta en los diálogos del personaje escritor y Rodney fragmentos que giran y giran sobre la relación entre la realidad y la literatura, y que convergen en la figura del escritor:

>

La propuesta es clara: el narrador (en primera persona) no es el mismo que el autor. Sin embargo, todos los indicios, a partir de lo narrado, apuntan a la identificación de ambas figuras. Del mismo modo que la Cercas de “Salamina” no era el “Cercas” autor, en “La velocidad” el escritor que narra no es el Cercas que escribe.

Pero… más allá de la táctica formal que Cercas arma para dar cuerpo a su historia, coemntaba que “La velocidad de la Luz” trata sobre dos temas:

1. la historia de un aspirante a escritor y su relación con un excombatiente de Vietnam, a quien conoce en una universidad americana.

2. la historia del escritor zarandeado por el éxito.

Veamos el primer tema:

El escritor sin nombre conoce, en su estancia en la Universidad de Urbana, a un excombatiente de la Guerra del Vietnam.
Valga como nota que no deja de ser extraño que Cercas aborde semejante tema.

Sea como sea, el eje central de este bloque temático es la experiencia de Rodney, el excombatiente, en la Guerra del Vietnam. Cercas se encarga de describirlo antes, durante y después de su intervención en el conflicto y la bruma de lo que el personaje vivió durante su estancia en Vietnam no la descifra sino en pequeñas dosis intentando maximizar la impresión de los hechos narrados sobre el lector.

El opuesto paralelismo con “Salamina” no pasa desapercibido: mientras que en la primera novela, en una situación de conflicto bélico un soldado permite que Sánchez Mazas huya a pesar de tenerlo encañonado, en “La velocidad” un soldado que algunos meses atrás era un civil ejemplar, se transforma en una bestia de matar enrolado en la tristemente célebre Tiger Force.

Cercas planea sobre el tema sin acabar de profundizar lo suficiente, como si narrase intentando no herir sensibilidades…

Cualquier hombre normal y corriente, en determinadas circunstancias puede devenir un asesino descontrolado.

Los textos son, sin duda, escalofriantes, sin embargo, en una sociedad tan harta de conlflictos y de sus descripciones, estos fragmentos no acaban de conseguir transmitir el horror que Cercas intenta hacernos llegar:

En el artículo “Kurtz: De Conrad a Coppola” puede verse un ejemplo de literatura que sí alcanza a transmitir ese horror… Conrad y Coppola lo consiguen en “EL corazón delas tinieblas ” y “Apocalipsis now” respectivamente.

Pero dejemos el “horror” para pasar al segundo tema sobre el que bascula “La Velocidad” y que parece ser, es el que más ha llamado la atención de la crítica y la opinión pública: las consecuencias del éxito.

Cercas intenta retratar una caída en picado del escritor que conoce el éxito:

>

De alguna manera se nos habla de un vago paralelismo entre la deshumanización del hombre-soldado y la des-real-ización del hombre víctima del éxito, y que ambas realidades dependen de las circunstancias y no de sus protagonistas… aunque no parece que Cercas quiera insinuar ningún determinismo existencialista.

Quizá es la parte más floja de la novela. No deja de ser curiosa la repercusión que ha tenido en los medios de comunicación el hecho de que Cercas novele su propio éxito con “Soldados” siendo la parte menos verosímil y menos convincente.

Sin duda, esta última novela de Cercas cosechará un éxito similar al de “Salamina” y, claro está, acaba de consagrar a Javier Cercas como escritor de referencia en lengua castellana.

No en vano cuenta con “la bendición” de nada más y nada menos que de Steiner, y como reza el dicho: “palabra de Steiner: ta adoramos señor”

Ramiro T.

“VEDRAMAN”: LES PLANTES, PER EXEMPLE, NO BEUEN CAFÉ AMB LLET

Al principi va ser “Un Tramvia a SP”, ni més ni menys que Premi Nacional de Narrativa al 2002. Elorriaga sorprenia al lector amb un interessant joc de veus i un llenguatge entre urbà i poètic que sense deixar de ser realista tenia certes dosis d’onirisme. Tot plegat una novel·leta aconseguida, fresca en el seu moment i prou oportuna com per aconseguir el Nacional de Narrativa, que no és poca cosa.

El 2003 publica “El pelo de Van’t Hoff” (en castellà el 2004) que passa ràpidament i discreta per les nostres llibreries.

El 2005 arriba “Vredaman”, traduit al català per Cristina Torrent, el 2006, a la col·lecció “Les ales esteses”, dins La Magrana. És un treball, la traducció, molt correcte però com ja ens passava al llegir Atxaga, constantment ens ve al cap la sensaciò que s’ha perdut part de la màgia al passar-lo de l’euskera (o del castellà) al català. És cert que sempre passa a les traduccions, però no sempre el lector experimenta aquesta mena d’enyorança.

Sigui com sigui “Vredaman” és la intersecció de diferents personatges, quatre de principals, en una història comú, estranya, absolutament local i no gaire versemblant.

Elorriaga enceta la narració rera la veu narrativa d’un nen, en Tomás, que va presentant el seu món des del seu prisma infantil ple de petites incoherències, il·lògiques deduccions causa-efecte, repeticions innecessàries, fantasies i és clar, descripcions parcials que van donant pistes sobre el desenvolupament de la trama.

Aquestes descripcions parcials són una de les estratègies narratives de “Vredaman” ja que a través d’elles es desenrotlla la història: allò que enganxa a continuar amb la lectura és molt probablement el desig de completar aquestes descripcions obertes una rera l’altra i que no s’aconsegueix ben bé fins al desenllaç.

Personatges típics d’Elorriaga, espais poc definits amb una important pinzelllada impressionista, i un tractament del temps entre bucòlic i nostàlgic, aconsegueixen que capítol a capítol ens endinsem en una història que sense ser res de l’altre món ens mantingui atents i, en bona part, amb un somriure als llavis.

Probablement Elorriaga estigui esgotant la veta, la veu trobada amb “Un Tramvia a SP”, probablement hagi de cercar noves vies, noves formes de narrar i crear, però mentre ho fa, i esperem que ho faci aviat, “Vredaman” és una lectura recomanable que tracta al lector amb respecte i li demana una mica de col·laboració.

Si el lector ho fa, si s’és un lector mínimament atent, les poques horetes que es necessiten per llegir aquesta darrera novel·la d’Elorriaga seran, sense cap mena de dubte, una bona inversió.

Ramiro T.