SARAMAGO: MEMORIAL DEL CONVENT

Saramago, José, “Memorial del convent”, trad. Josep Daurella. Barcelona, Edicions Proa, 1988, 288 p. Tít. orig. Memorial do Convento

MEMORIAL DEL CONVENT

Un text literari, una obra literària és el balcó a un infinit mar d’interpretacions.
Quan m’acosto a un text, ja des de les primeres línies del primer capítol intento intuir-lo, ensumar-lo, saber quines han de ser les seves característiques més destacades, quina lectura o quina hipòtesi de lectura és o pot ser la més adient…

Memorial del Convent és, per a aquest mal hàbit, tota una trampa, tot un engany. Cal llegir pràcticament fins al final del llibre per entendre, per sospitar que és allò que hi ha de primordial al text.

Passades les primeres pàgines ja és possible fer-se una idea… la riquesa quasi barroca del llenguatge i els temes desenvolupats quasi amb incisió naturalista “esbossen” un teixit romàntico-costumista reflex de la societat portuguesa del moment.

Quasi al mateix temps que es fa evident aquesta mena de pista interpretativa, s’evidencia per altra banda la seva pròpia negació. Quin sentit té en una descripció costumista una sintaxi tan agosarada, arriscada i velocíssima com la que Saramago fa servir per “embastar” el relat?

Primera hipòtesi de treball per terra.
Memorial del Convent no és una novel·la costumista o, si més no, no tan sols una novel·la costumista.

Segona hipòtesi. Una lectura que intenta ser dirigida, que cerca punts de referència, pistes, fites, fars… no podia obviar l’elecció narrativa de Memorial. Parant una mica d’atenció a la veu cantant, de seguida es detecta un descarat narrador omniscient clàssic que quasi reconforta d’evident… però… ben mirat (ben llegit).. és “tan sols” omniscient aquest narrador?.
Ja trontolla la segona hipòtesi.
Com s’ha de qualificar un narrador que tan aviat s’identifica amb un grup de personatges sense definir amb quin d?ells, que fa servir ben bé indiscriminadament la primera persona del singular, com la tercera, com la primera del plural i que dialoga amb sí mateix, amb els personatges, amb el psique dels personatges i fins i tot explícitament amb el propi lector?
Bé. Sí: hi ha un narrador omniscient, però no tan sols omniscient.
I en qualsevol cas, és l?arquitectura narrativa allò primordial en aquesta novel·la?

Tercera hipòtesi. Sembla, però, que a mig llibre les coses comencen a estar una mica més clares. El narrador ha marcat referències temporals inequívoques: Portugal rural, segle XVIII.
A aquestes alçades ja tenim una idea de la situació de la monarquia, dels poders religiosos, de l?estratificació social…
Es tracta, potser, d’un nou model de novel·la realista embastat sobre tècniques narratives de vanguàrdia?

La lectura avança i les tres hipòtesis s?entrellacen i es fusionen en una sola, indefinible, múltiple i eclèctica proposta de lectura.
Només resta un acte de fe, abandonar-se a la inventiva de Saramago i, si d’un cas, intentar un anàlisi contundentment a posteriori.
Ho faig d’aquesta manera sense deixar de parar atenció als milers de detalls i picades d?ulls amagats (i no tan amagats) en el text.

Així doncs (i recapitulant), Què es pot trobar a Memorial del Convent?

La lectura proposa un viatge, espaialment i temporal, perfectament definit: primera meitat del segle XVIII, Portugal (de manera especial Mafra)
Hi ha una voluntat evident de retratar la societat del moment amb la seva corresponent jerarquia: monarquia-esglèsia-poble.
És un discurs monolític en el sentit que no hi ha estructuració en capítols per molt que de tant en tant es pugui trobar una pàgina en blanc després d’un punt i a part. A construir aquesta imatge mental de text-monolit colabora la fusió dels estils directe i indirecte.
El llenguatge és a banda de molt i molt ric (per la seva varietat), elegantment arcaïtzant.
La sintaxi és quelcom semblant a un tribut a l?oralitat i, com aquesta, tremendament desendreçada en el sentit de no encorsetada ni per la puntuació, ni per la gramàtica, la qual cosa en ocasions dur a error i obliga al lector a tirar un parell de línies enrera per retrobar el sentit.
L’arquitectura narrativa és complexa i de tant en tant emergeix entre la sintaxi. Es tractaria d’un plurinarrador que pren diferents formes al llarg del text. Així el narrador de Memorial del Convent és un conjunt de narradors (de la mateixa manera que Pessoa és un conjunt d’heterònims incloent el propi Pessoa?). Molt probablement la forma del narrador variarà segons les necessitats expressives i fins i tot, potser, segons el contingut polític d’allò expressat en determinats moments. Aquesta arquitectura narrativa no respecta tampoc la temporalitat, vull dir, aquest narrador fa que el lector prengui com a referència de les seves reflexions tan aviat fets passats (passats també en la temporalitat de la novel·la), com presents (s. XVIII) com fins i tot futurs (s. XX).

Potser en aquest entramat narratiu destaca la consciència que de si mateix té el narrador més-que-omniscient que ja no tan sols es permet mostrar-se explícitament sinó que a més a més ho fa expressant o al menys transmeten un sentiment d’ira i a través de terminologia tècnica literària.
Em refereixo a l’expressió: Passeu-me l’anacrònica veu?.
És especialment resenyable aquesta important pujada de to pel context en la que té lloc, pel discurs social que la precedeix : “…què és realment un home quan només és la força que té, quan només és la por que aquesta força no doni a l?abast per retenir el monstre que l’arrossega implacablement, i tot plegat per culpa d’una pedra que no caldria que fos tan grossa…. La construcció del convent de Mafra és deguda al rei don Joan V, per un vot que va fer per al cas que li naixés un fill, vet aquí sis-cents homes que no han fet cap fill a la reina i són ells els qui paguen el vot, que es fotin, passeu-me l’anacrònica veu?

A la llum d’aquesta transgressió, es pot re-enfocar la lectura, es pot provar una nova hipòtesi de lectura i comprensió del text.
Es pot recordar el llegit i a partir d’ara llegir en clau marxista?
Independentment de quina fos la voluntat o intenció de Saramago, sembla que aquesta darrera lectura bé podria ser una de les més adequades.
Potser convingui recordar una mica quins eren eren els pilars d’aquell marxisme:
1. Allò que identifica a l’home com a tal és el treball: la seva capacitat de produir amb les seves pròpies mans els seus propis mitjans de subsistència.
2. L’home no és tan sols un procés de la natura, sinó també i sobre tot és un procés de la societat. Això implica que està en mans dels propis homes la possibilitat de canviar les circumstàncies materials i socials per acabar amb les contradiccions que (sempre segons Marx) la sustenten.
3. La societat es composa bàsicament de dues classes (Marx, segle XIX) , la proletària i la burgesa. En aquesta societat l?home treballador el proletari, viu alienat per tres factors, el seu propi treball, la ideologia i la religió.
4. Així, cal passar de la societat capitalista (classe explotadora versus classe explotada) a la societat socialista, i cal fer-ho mitjançant una dictadura del proletariat.
Sens dubte podem concloure que el posicionament social aglutina les diferents propostes de lectura de “Memorial”, que endreça les perspectives, que resol les disgressions. Ara bé, tot i això, dir que “Memorial” és una obra marxista seria aventurar-se massa. Saramago no combrega amb la “Teoria del Reflex”, és massa barroc, massa contemporani, massa personalitzat.

I és que, més que endavant una novel·la social, ens trobem endavant d’una novel·la històrica, però “històrica” amb un nou sentit, amb una nova connotació, amb un nou significat. Ens trobem endavant d?una nova proposta d?història, quasi d’una negació de la història oficial documentada als llibres i registres. Ens trobem endavant d’una de les històries possibles….

Je sais que je tombe dans l’inexplicable, quand j’affirme que la réalité ?cette notion si flottante-, la connaissance la plus exacte possible des êtres est notre point de contact, et notre voie d’accès aux choses qui dépassent la réalité?.

Marguerite Yourcenar.

Ramiro Tomé
info@arquera.com

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s