Jimmy Liao és una il·lustradora xinesa que entre 1996 i 1999 va patir una malaltia que la va fer baixar als inferns de la monotonia i la soledat que solen acompanyar les enfermetats de llarga durada.

Durant un any la Jimmy va dibuixar il·lustracions que reflectien el seu estat d’ànim. “Hermosa Soledad” és el llibre que recull una selecció de les il·lustracions d’aquest període.

Hermosa Soledad

Els dibuixos que conformen “Hermosa Soledad” estan comentats per la mateixa Jimmy Liao amb breus reflexions lliures, sempre de caràcter líric, personal i intimista.

El títol de cadascun dels minicapítols (cada il·lustració ve a ser un minicapítol) respon a una data i una molt breu descripció del temps metereològic que, amb tota probabilitat, sintetitza l’estat d’ànim de la Jimmy en aquella data en qüestió i que es tradueix en una il·lustració que transmet, és clar, el mateix estat d’ànim.

L’edició de “Barbara Fiore Editora” és exel·lent, din A5 enquadernat amb tapes dures.

Les il·lustracions són en color (fosques com la malaltia però en color) i les pàgines no estan numerades, sens dubte per a subratllar l’ordre suggerit per les dates dels minicapítols.

Tot i que el treball de Liao és encara força desconegut a Catalunya, les seves il·lustracions són molt pròximes al lector, suggerents i, en alguns casos, enigmàtiques.

El lector de contes il·lustrats podrà reconèixer similituds amb altres autors com la magnífica il·lustradora vasca Elena Odriozola, o l’extraordinària Rébecca Dautremer… i fins i tot clares reminiscènices del surrealista belga Renè Magritte.

Un llibre personal, especial i suggerent. Ideal per a bibliòfils.

Ramiro Tomé

ramiro.tome[@]gmail.com

Fitxa Tècnica

Jimmy Liao

“Hermosa Soledad”.
Barbara Fiore Editora. 2008

176 pàg. 16 €

Calico electrónico

m. (Del gr. kalos, bello, y electron, ambar)

Nativo del Sur de Europa, el Cálico Electrónico (calicus electronicus) es el único ejemplar documentado de la especie ibericus heros, de la familia torrentis.

Junto con el también ibericus heros SuperLópez, el Cálico forma el Orden Metaheros Mononeuronae, llamados así por la singularidad neuronal que los distingue de los americanus heros.

Morfológicamente es de tamaño pequeño, con cuerpo redondeado y ancho, angulado en las extremidades, cortas y poco firmes.

De costumbres discretas por la falta de depredadores naturales, el Cálico Electrónico mantiene limpias, con su actividad, las oficinas y despachos que componen su hábitat natural.

Se desconocen sus hábitos reproductivos de los que tan sólo se ha registrado un celo permanente y una aparente ausencia de monta.

Aunque como los ejemplares del orden de los quirópteros carece de facultades extraordinarias, un haz de luz proyectado contra el cielo propicia su mutación en Metahero.

Más información en www.calicoelectronico.com

Ramiro Tomé
Revista Quimera nº 301, Diciembre 2008.

EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions. El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o a sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.

Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág. (pàgina 9)
Preu : 6,50 euros.

Un cop de vent escombra les fulles cap a al dreta del passig, cap al Parc de Les Tulleries.
Uns metres més endavant el vent canvia de direcció i escombra cap a l’esquerra.
El trànsilt rodat és intens i deshumanitza el passeig, com les valles de seguretat que separen les voreres peatonals del carrer a pràcticament tots els Camps Elisis.
Un home negre, gras, vell i brut jau abrigat a un banc, sota uns arbres.
Hom diria ser al Central Park.

Pau Diaca
“Apunts de viatges”
Ed. Alfinaldelarambla, Barcelona 2008.

Amor mío:
el tiempo turbulento pasó por mi corazón
igual que, durante uan tormenta, un río pasa bajo un puente:

rumoroso, incesante, lleva lejos
hojas y peces muertos,
fragmentos desteñidos del paisaje,
agonizantes restos de la vida.

Ahora,
todo ya aguas abajo
-luz distinta y silencio-,
quedan sólo los ecos de aquel fragor distnate,
un aroma impreciso a cortezas podridas,
y tu imagen entera, inconmovible,
tercamente aferrada
-como la rama grande
que el viento desgajó de un viejo tronco-
a la borrosa orilla de mi vida.

(Poemas amatorios)

González, Ángel.
Poemas.
Edición del Autor. Ed. Cátedra. Col. Letras Hispánicas nº 121. (1ª ed. 1980) 13ªed. Madrid 2007 pàg 209

Calico electrónico

m. (Del gr. kalos, bello, y electron, ambar)

Nativo del Sur de Europa, el Cálico Electrónico (calicus electronicus) es el único ejemplar documentado de la especie ibericus heros, de la familia torrentis.

Junto con el también ibericus heros SuperLópez, el Cálico forma el Orden Metaheros Mononeuronae, llamados así por la singularidad neuronal que los distingue de los americanus heros.

Morfológicamente es de tamaño pequeño, con cuerpo redondeado y ancho, angulado en las extremidades, cortas y poco firmes.

De costumbres discretas por la falta de depredadores naturales, el Cálico Electrónico mantiene limpias, con su actividad, las oficinas y despachos que componen su hábitat natural.

Se desconocen sus hábitos reproductivos de los que tan sólo se ha registrado un celo permanente y una aparente ausencia de monta.

Aunque como los ejemplares del orden de los quirópteros carece de facultades extraordinarias, un haz de luz proyectado contra el cielo propicia su mutación en Metahero.

Más información en www.calicoelectronico.com

Ramiro Tomé
Revista Quimera nº 301, Diciembre 2008.

“Dragón” és el primer projecte editorial d’un segell de novíssima creació: “Merienda en el Tejado” que, sembla ser, neix amb molta empenta, i bones i atrevides idees.

Allà on podríem imaginar una novel·la més o menys mediàtica que li donés un bon impuls econòmic, “Merienda en el Tejado” es despenja amb un conte il·lustrat, un llibre de molt bona qualitat, molt cuidat en els detalls i ple d’una il·lusió que emergeix des del mateix pròleg.

Alberto Iglesias i Anna Mer signen “Dragón”.
Alberto Iglesias aporta el text, Anna Mer les il·lustracions, Juan Antonio González Fuentes el pròleg.

Per ordre:
El proleg
Potser el punt feble del “Dragón”. González Fuentes planeja amb excès de proximitat i lirica sobre Iglesias i ignora, absolutament, el magnífic trebal d’Anna Mer.

El text
Un drac blau, amb ales, enamorat d’una princesa a la que no pot aspirar i a la que espia…
Albert Iglesias es mou amb un cert equil·libri entre les marques del gènere, antropomorfitza la bèstia i la converteix pràcticament en una persona, en un amant sensible i patidor per l’amor que sap no veurà mai correspost.

És un text per ser llegit en veu alta, per ser dramatitzat, per ser explicat per un conte contes. En el seu defecte imaginar la seva lectura en veu alta probablement funcionarà i comprovarem com emergeix el ritme, com treballen les pauses, com ens ajuden els connectors, les repeticions, les metàfores suggerents, les llicències poètiques.

En definitiva un text amable, pròxim, apte per nens, apte per adults, per llegir-lo i passar-lo al racó on el nostre cervell barreja contes i somnis.

Les il·lustracions
Ignorades en el pròleg i menystingudes en la promoció, les il·lustracions d’Anna Mer arrelen perfectament en el text i es converteixen en part fonamental.

Aquarel·les a bases de blaus i grisos, figures suaus i estilitzades, més afortunades i líriques les que ens presenten la princesa que no pas el drac, necessàriament a cavall entre home i bèstia.

En conjunt, els treballs d’Iglesias i Mer convergeixen en un conte interessant i de bon llegir, en una història senzilla i agradable, en un llibre bonic dels que sempre agraden que et regalin.

Interessant.

Fitxa tècnica
Dragón
Autor: Alberto Iglesias i Anna Mer
Ed. Merienda en el Tejado. Febrer 2008.

Per a continuar llegint:
El Dragón azul Merienda en el Tejado
“Erase una vez…” Prólogo a Dragón, relato de Alberto Iglesias

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente”.

Aquestes primeres línies de “El asombroso viaje de Pomponio Flato” són tota una declaració d’intencions: les 190 pàgines que les segueixen són tot un catàleg d’iròniques situacions, divertides i inesperades, entreteixides en una trama policíaco-detectivesca al més pur estil mendozià de “El Misterio de la cripta embrujada”.

Als primers anys del segle I de nostra era, l’il·lustre ciutadà romà de l’ordre eqüestre Pomponio Flato va emprendre un viatge a la recerca d’una saviesa que li havia de proporcionar la ingesta de certes aigües més o menys medicinals. Al segon any d’un tan líquid viatge i en una precària indigència, Pomponio apareix a Natzaret just a la vigília de la crucifixió del fuster del poble. En plena desesperació de l’il·lustre ciutadà, un marrec “rubicundo, mofletudo y con orejas de soplillo” el rescata de la misèria encomanant-li, per vint denaris, la missió de salvar al seu pare: el fuster que està a punt de ser executat.

Una història agradable, àgil, fàcil de llegir, relaxada i sobretot entretinguda. Però aquí (que no és poc) acaba el viatge de Pomponio. En una època en la que allò que es llegeix ve majoritàriament determinat per la indústria editorial i el màrqueting més que per la competència de qualitat literària, Eduardo Mendoza escriu de memòria i escriu molt bé, però aporta poc més que un títol competitiu i popular.

L’enrenou editorial que va precedir el seu llançament per Sant Jordi del 2008 anunciava una sàtira literària contra les novel·les històriques tipus “El codi Da Vinci” o “Els pilars de la terra”: les expectatives eren, conseqüentment, altes. Fins i tot es traçava un paral·lelisme amb el Quixot: sàtira per excel·lència als llibres de cavalleries.

Però no: és un llibre de lectura agraïda però no és cap punt d’inflexió a l’actual panorama literari. Com a qualsevol text, el temps el posarà al seu lloc: probablement passarà a la història com el que és, un divertiment refrescant, fàcil de regalar i fàcil de llegir i que garanteix, això sí, una bona estoneta. Que no és poc. I gràcies.

Fitxa tècnica del llibre:
Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Col·leció: Biblioteca Breve
Pàgines: 192
Data de publicació: 28 de marzo de 2008
Preu: 16,50 €

El juny de 2008 “La Magrana de Butxaca” va publicar la seva primera edició de “Cirera”: la novel·la breu de Joan-Lluís Lluís, que ja va veure la llum, en rústega, al 1996.

L’actual edició és un llibret petit, fàcilment portable i amb un disseny prou discret que de cap manera fa justícia a la lectura que amaga al seu interior. Per fer-se una idea més acurada de què trobarem al llibre, la contraportada ens serà molt més útil:

“Cirera és el diari molt informal d’una noia de la quan no sabrem el nom. Els relats d’aquest llibre contenen la vida sexual de la narradora, una vida fantasiosa i alegre, limitada només pels escrúpuls nascuts del seu amor per l’Oskar, un suís alemany una mica tímid”.

Efectivament, una primera persona femenina narra, en fragments breus, les seves reflexions, experiències i apetències sexuals en un català de frontera que es dilueix en un lirisme suau i transparent.

“Cirera” és un text d’un erotisme clarament explícit ja des de la seva primeríssima línia (“EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions”) però no és un text ni cru ni barruer, ni el seu realisme descriptiu s’acosta al naturalisme escatològic propi dels extrems del gènere.

L’erotisme de “Cirera” emergeix a la lectura com l’expressió d’una sexualitat femenina alegre, conscient, lliure i assumida, o millor dit, com l’expressió d’una sexualitat femenina imaginada alegre, conscient, lliure i assumida.

Joan-Lluís Lluís no va batejar la veu narrativa femenina cercant, probablement, que cada lector li posés el nom o el rostre que li semblés més suggerent. Succeeix, però, que en llegir el llibre, per exemple, a estones de bus, el lector pot pendre una consciència massa forta de que la veu és, en realitat, una ficció i que allò sorprenent per íntim i preciós és, tan sols, un bell miratge.

En qualsevol cas, miratge o no, es tracta d’un magnífic llibret de tot just 76 pàgines, de lectura fresca, ràpida, amena i agraïda que, a ben segur, deixarà als lectors i lectores, un molt bon regust.

Recomanat.

Fitxa Técnica
Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág.
Preu : 6,50 euros.

En una època en la que viatjar a qualsevol racó del món està a l’ordre del dia per a pràcticament tothom, cada vegada són més importants i necessàries les guies de viatges que vagin més enllà de les habituals rutes turístiques de monuments, museus, parcs i jardins.

Als prestatges de les nostres llibreries apareixen guies de viatges especialitzades en els més diversos temes, des de les guies gastronòmiques fins les a guies literàries, passant per tota mena de rutes culturals associades a determinats períodes i esdeveniments de la història, tradició o llegenda locals.

En la línea d’aquestes noves guies de viatges destaquen aquelles novel·les dedicades en lletra i ànima a un paisatge, a una ciutat, a un poble com ara Rayuela (de Cortázar) o Ulises (de Joyce). Bona part dels nous lectors d’aquests textos s’hi acosten justament cercant l’ànima de la ciutat abans d’aterrar-hi.

“París no se acaba nunca”, d’Enrique Vila-Matas és una d’aquestes novel·les que el viatger lector pot fer servir com a guia per a recórrer la capital francesa, amb la particularitat que aquest text, a la seva vegada, es passeja pels carrers ja descrits en una consagrada obra de referència sobre la ciutat de les llums: “París era una fiesta”, d’Ernest Hemingway.

Com a totes les seves obres anteriors, Vila-Matas es basa en el seu particularíssim concepte d’ironia per a endinsar-se novament pels camins de la intertextualitat i la metaliteratura: sens dubte els terrenys en els que es mou amb més encert.

El resultat és una novel·la que relata l’estada del Vila-Matas postadolescent a París, la història entre cínica i patètica d’un jove convençut de tenir una clara retirada física a Hemingway i que això el determina a seguir les petjades de l’escriptor nordamericà a la capital francesa.

Vila-Matas s’instal·la a les golfes que li lloga l’escriptora Margarite Duras al mateix edifici en el que viu: el número 8 de Saint Benoit, que es converteix, per suposat, en el centre de la seva miserable vida personal i en el cau on redactarà la seva primera novel·la: L’assassina il·lustrada

Llegir “París no se acaba nuca” en clau de ciutat, portarà al lector a visitar tot el barri llatí, a fer un recorregut pels millors (i a dia d’avui més cars) cafès literaris de París, a passejar per les ribes del Sena, i sobre tot a omplir d’anècdotes de diferent volada cada cantonada dels mítics Boluevards Saint Germain i Saint Michel.

Bones dosis d’humor per a batxillers i intel·lectuals i, en qualsevol cas, una magnífica novel·la que val la pena llegir.

Altament recomanda per tots aquells que tinguin previst viatjar a París en breu.

Ramiro Tomé
ramiro.tome(arroba)gmail.com

Fitxa:
Títol: París no se acaba nunca
Autor: Enrique Vila-Matas.
Editorial: Anagrama.
Col·lecció: Narrativas hispánicas.
Preu: 16 €.
Pàg.: 240.