ENRIQUE VILA-MATAS: “PARÍS NO SE ACABA NUNCA”

En una època en la que viatjar a qualsevol racó del món està a l’ordre del dia per a pràcticament tothom, cada vegada són més importants i necessàries les guies de viatges que vagin més enllà de les habituals rutes turístiques de monuments, museus, parcs i jardins.

Als prestatges de les nostres llibreries apareixen guies de viatges especialitzades en els més diversos temes, des de les guies gastronòmiques fins les a guies literàries, passant per tota mena de rutes culturals associades a determinats períodes i esdeveniments de la història, tradició o llegenda locals.

En la línea d’aquestes noves guies de viatges destaquen aquelles novel·les dedicades en lletra i ànima a un paisatge, a una ciutat, a un poble com ara Rayuela (de Cortázar) o Ulises (de Joyce). Bona part dels nous lectors d’aquests textos s’hi acosten justament cercant l’ànima de la ciutat abans d’aterrar-hi.

“París no se acaba nunca”, d’Enrique Vila-Matas és una d’aquestes novel·les que el viatger lector pot fer servir com a guia per a recórrer la capital francesa, amb la particularitat que aquest text, a la seva vegada, es passeja pels carrers ja descrits en una consagrada obra de referència sobre la ciutat de les llums: “París era una fiesta”, d’Ernest Hemingway.

Com a totes les seves obres anteriors, Vila-Matas es basa en el seu particularíssim concepte d’ironia per a endinsar-se novament pels camins de la intertextualitat i la metaliteratura: sens dubte els terrenys en els que es mou amb més encert.

El resultat és una novel·la que relata l’estada del Vila-Matas postadolescent a París, la història entre cínica i patètica d’un jove convençut de tenir una clara retirada física a Hemingway i que això el determina a seguir les petjades de l’escriptor nordamericà a la capital francesa.

Vila-Matas s’instal·la a les golfes que li lloga l’escriptora Margarite Duras al mateix edifici en el que viu: el número 8 de Saint Benoit, que es converteix, per suposat, en el centre de la seva miserable vida personal i en el cau on redactarà la seva primera novel·la: L’assassina il·lustrada

Llegir “París no se acaba nuca” en clau de ciutat, portarà al lector a visitar tot el barri llatí, a fer un recorregut pels millors (i a dia d’avui més cars) cafès literaris de París, a passejar per les ribes del Sena, i sobre tot a omplir d’anècdotes de diferent volada cada cantonada dels mítics Boluevards Saint Germain i Saint Michel.

Bones dosis d’humor per a batxillers i intel·lectuals i, en qualsevol cas, una magnífica novel·la que val la pena llegir.

Altament recomanda per tots aquells que tinguin previst viatjar a París en breu.

Ramiro Tomé
ramiro.tome(arroba)gmail.com

Fitxa:
Títol: París no se acaba nunca
Autor: Enrique Vila-Matas.
Editorial: Anagrama.
Col·lecció: Narrativas hispánicas.
Preu: 16 €.
Pàg.: 240.

 

LA IMPROBABLE VIDA DE BERNARD LAFOURCADE Y OTROS RELATOS

En febrero de 2008 Ediciones Blur S.L pone en librerías especializadas un magnífico trabajo a cuatro manos entre el escritor Enrique Mochales y el ilustrador Oriol Malet.

“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” siendo la culminación de una idea sencilla y estimulante, es una rara avis en el panorama editorial español por lo general poco dado a proyectos innovadores.
Se trata de un libro de “cuento corto con ilustración” en el que el vasco Enrique Mochales aporta los textos y el catalán Oriol Malet las ilustraciones.

Clasificados en cuatro bloques de improbabilidad (realidad, amor, muerte y vida), Mochales ordena una cincuentena de textos acotables entre el cuento corto (muy corto) y el microrelato. Una destilada selección de situaciones y desenlaces que probablemente sorprenderan al lector por su eclecticismo narrativo: aunque domina el pretérito imperfecto tradicional, cada relato reniega del patrón y se erige como único y claro aspirante a ser el texto más destacadao y dar, por ello, nombre al conjunto.

El lector que suba “Bernard Laforucade” al tren para ir al trabajo, leerá apenas una serie de textos ágiles, ingeniosos, frescos y muchas veces sorprendentes.

Al lector que se lo tome con más calma, se le harán presentes situaciones kafkianas, en algunos momentos pensará en Borges, en otros recordará Eduardo Galeano, y en otros le vendrán ganas de releer Enrique Vila-Matas. Sin duda.

Valga, como muestra, un botón: “El brazo derecho de Anselmo”

"A veces encuentro a Anselmo en un mugriento café de los alrededores apurando el último trago de una botella de cerveza. Anselmo cuenta de izquierda a derecha los caballos parlantes de un cartel de circo y luego cavila. Nunca le gustó que le llevasen al circo. Prefería el zoológico, o algo parecido. Recuerdo especialmente nuestras apuestas: aquel día Anselmo se arriesgó demasiado, no fue lo suficientemente rápido. Ahora siempre dice que volvería a meter la mano en la jaula. Y cuando bebe no le hacen falta los dos brazos. Lo que apostásemos no tiene importancia: el ganador fue él."

Pero concebir “La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” tan sólo como un libro de relatos, es concebir tan sólo la mitad de lo que realmente es. Las ilustraciones de Oriol Malet no sólo complementan a la perfección los relatos sino que se diría que, en muchos casos, son la natural clave interpretativa de los mismos.

Podríamos haber encontrado los textos editados en un libro de relatos “convencional”: son absolutamente autónomos.
Del mismo modo, las ilustraciones podrían formar parte de un trabajo independiente.
Sin embargo, el acierto de
“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” está justamente ahí: en la fusión de ambos talentos en un solo libro que bien podría ser obra de un único autor: por supuesto, del francés nacionalizado inglés Bernard Laforucade.

Búsquenlo. Léanlo. Contémplenlo.

Ramiro Tomé
info(arroba)arquera.com

 

VILA-MATAS: PARAULES MAJORS

Un dels llibres recomanats més fervorosament pels apòstols de la literatura de qualitat en aquests darrers temps ha estat l’especialíssim El Doctor Pasavento de l’especialíssim Enrique Vila-Matas.

Tot crític que es tingui en bona consideració necessàriament ha de fer i recomanar l’itinerari vila-matasià que comença a Historia abreviada de la literatura portátil (1985), continua per Bartleby y compañía (2000), passa per El mal de Montano (2002) i arriba a un cim literari difícil de superar amb El Doctor Pasavento (2005).

Des de finals del segle XVIII els apòstols de la literatura discuteixen sobre quina era, quina havia de ser o quina és (perquè encara hi són a mitja discussió) la relació entre la literatura (més o menys com l’entenem actualment) i allò que més o menys entenem com a realitat.

Grosso modo: fins la dècada dels vuitanta la literatura reflectia, d’alguna manera o altre, allò que era l’autor o allò que era la societat. A partir dels vuitanta, però, la literatura s’independitza de l’autor i de la realitat i es converteix en una mena de món paralel que tot i semblar-se molt a la realitat que coneixem no ho és, ni ho pretén.

Macondo té la seva existència pròpia, Obaba, Mequinensa… Però també la tenen, més enllà dels homònims que coneixem, Barcelona, París, Casablanca…

Bé. Doncs tota l’obra de Vila-Matas, mestre major, alquimista de gèneres literaris, forjador de llegendes, transcorre dins del món paral•lel que és la literatura. En altres paraules: la seva obra no reflecteix la seva persona, ni la nostra societat, no. L’obra de Vila-Matas crea i reflecteix al mateix temps el món paral•lel que és la literatura i que, a la fi, no té res a veure amb la realitat que coneixem. Fins i tot el propi Vila-Matas és un personatge literari cuinat a foc lent pel propi Vila-Matas.

Així doncs té sentit qüestionar-se: forma part la literatura de la nostra realitat? Uf! Paraules majors.

El Doctor Pasavento és, entre altres coses, un homenatge al autor de cult Robert Walser i per això cal llegir abans Walser. Es pot obrir El Doctor Pasavento així per així, a les braves, però com aquest text és, entre altres coses una recomanació, recomanem no fer-ho. Bé: recomanem no fer-ho si el que volem és, a més de llegir Pasavento, amarar-nos de literatura en estat pur.

Així doncs: convé haver llegit abans El Paseo de Walser i almenys Historia abreviada de la literatura portàtil del propi Vila-Matas.

Llavors, tenint en compte que la literatura existeix però no existeix, estant una mica familiaritzat amb Robert Walser i després d’haver tingut un contacte amb el Vila-Matas més torero, llavors sí, llavors, lectors i lectores, s’ha de dir amb majúscules: CAL LLEGIR DOCTOR PASAVENTO I CAL LLEGIR-HO BÉ, de mica en mica, aixecant la mirada del llibre perquè les línies acabades de llegir puguin fer el seu efecte a la nostra memòria, intentant seguir les constants invitacions a altres lectures, a altres autors, a altres literatures…

I serà llavors, un cop situats, quan la contraportada del llibre potser ens suggerirà alguna cosa més que la història d’un escriptor que vol desaparèixer:

“El narrador de Doctor Pasavento persegueix la destinació de l’escriptor suís Robert Walser, de qui admira el seu afany per passar desapercebut, la vida de bella infelicitat que va dur i l’extrema repugnància que li produïen el poder i la grandesa literària. Vol apartar-se, i un dia desapareix. Creu que indagaran però a Pasavento no li busca ningú i a poc a poc va imposant-se la senzilla veritat: ningú pensa en ell…”. Senyors, cal treure’s el barret.

El Doctor Pasavento (Anagrama), d’Enrique Vila-Matas. VILA-MATAS, ENRIQUE. Doctor Pesavento. Editorial Anagrama. 388 pàgs. Preu: 19,00 euros.