JIMMY LIAO: “HERMOSA SOLEDAD”

Jimmy Liao és una il·lustradora xinesa que entre 1996 i 1999 va patir una malaltia que la va fer baixar als inferns de la monotonia i la soledat que solen acompanyar les enfermetats de llarga durada.

Durant un any la Jimmy va dibuixar il·lustracions que reflectien el seu estat d’ànim. “Hermosa Soledad” és el llibre que recull una selecció de les il·lustracions d’aquest període.

Hermosa Soledad

Els dibuixos que conformen “Hermosa Soledad” estan comentats per la mateixa Jimmy Liao amb breus reflexions lliures, sempre de caràcter líric, personal i intimista.

El títol de cadascun dels minicapítols (cada il·lustració ve a ser un minicapítol) respon a una data i una molt breu descripció del temps metereològic que, amb tota probabilitat, sintetitza l’estat d’ànim de la Jimmy en aquella data en qüestió i que es tradueix en una il·lustració que transmet, és clar, el mateix estat d’ànim.

L’edició de “Barbara Fiore Editora” és exel·lent, din A5 enquadernat amb tapes dures.

Les il·lustracions són en color (fosques com la malaltia però en color) i les pàgines no estan numerades, sens dubte per a subratllar l’ordre suggerit per les dates dels minicapítols.

Tot i que el treball de Liao és encara força desconegut a Catalunya, les seves il·lustracions són molt pròximes al lector, suggerents i, en alguns casos, enigmàtiques.

El lector de contes il·lustrats podrà reconèixer similituds amb altres autors com la magnífica il·lustradora vasca Elena Odriozola, o l’extraordinària Rébecca Dautremer… i fins i tot clares reminiscènices del surrealista belga Renè Magritte.

Un llibre personal, especial i suggerent. Ideal per a bibliòfils.

Ramiro Tomé

ramiro.tome[@]gmail.com

Fitxa Tècnica

Jimmy Liao

“Hermosa Soledad”.
Barbara Fiore Editora. 2008

176 pàg. 16 €

 

EL DRAGÓN: ALBERTO IGLESIAS Y ANNA MER

“Dragón” és el primer projecte editorial d’un segell de novíssima creació: “Merienda en el Tejado” que, sembla ser, neix amb molta empenta, i bones i atrevides idees.

Allà on podríem imaginar una novel·la més o menys mediàtica que li donés un bon impuls econòmic, “Merienda en el Tejado” es despenja amb un conte il·lustrat, un llibre de molt bona qualitat, molt cuidat en els detalls i ple d’una il·lusió que emergeix des del mateix pròleg.

Alberto Iglesias i Anna Mer signen “Dragón”.
Alberto Iglesias aporta el text, Anna Mer les il·lustracions, Juan Antonio González Fuentes el pròleg.

Per ordre:
El proleg
Potser el punt feble del “Dragón”. González Fuentes planeja amb excès de proximitat i lirica sobre Iglesias i ignora, absolutament, el magnífic trebal d’Anna Mer.

El text
Un drac blau, amb ales, enamorat d’una princesa a la que no pot aspirar i a la que espia…
Albert Iglesias es mou amb un cert equil·libri entre les marques del gènere, antropomorfitza la bèstia i la converteix pràcticament en una persona, en un amant sensible i patidor per l’amor que sap no veurà mai correspost.

És un text per ser llegit en veu alta, per ser dramatitzat, per ser explicat per un conte contes. En el seu defecte imaginar la seva lectura en veu alta probablement funcionarà i comprovarem com emergeix el ritme, com treballen les pauses, com ens ajuden els connectors, les repeticions, les metàfores suggerents, les llicències poètiques.

En definitiva un text amable, pròxim, apte per nens, apte per adults, per llegir-lo i passar-lo al racó on el nostre cervell barreja contes i somnis.

Les il·lustracions
Ignorades en el pròleg i menystingudes en la promoció, les il·lustracions d’Anna Mer arrelen perfectament en el text i es converteixen en part fonamental.

Aquarel·les a bases de blaus i grisos, figures suaus i estilitzades, més afortunades i líriques les que ens presenten la princesa que no pas el drac, necessàriament a cavall entre home i bèstia.

En conjunt, els treballs d’Iglesias i Mer convergeixen en un conte interessant i de bon llegir, en una història senzilla i agradable, en un llibre bonic dels que sempre agraden que et regalin.

Interessant.

Fitxa tècnica
Dragón
Autor: Alberto Iglesias i Anna Mer
Ed. Merienda en el Tejado. Febrer 2008.

Per a continuar llegint:
El Dragón azul Merienda en el Tejado
“Erase una vez…” Prólogo a Dragón, relato de Alberto Iglesias

 

EDUARDO MENDOZA: “EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO”

“Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente”.

Aquestes primeres línies de “El asombroso viaje de Pomponio Flato” són tota una declaració d’intencions: les 190 pàgines que les segueixen són tot un catàleg d’iròniques situacions, divertides i inesperades, entreteixides en una trama policíaco-detectivesca al més pur estil mendozià de “El Misterio de la cripta embrujada”.

Als primers anys del segle I de nostra era, l’il·lustre ciutadà romà de l’ordre eqüestre Pomponio Flato va emprendre un viatge a la recerca d’una saviesa que li havia de proporcionar la ingesta de certes aigües més o menys medicinals. Al segon any d’un tan líquid viatge i en una precària indigència, Pomponio apareix a Natzaret just a la vigília de la crucifixió del fuster del poble. En plena desesperació de l’il·lustre ciutadà, un marrec “rubicundo, mofletudo y con orejas de soplillo” el rescata de la misèria encomanant-li, per vint denaris, la missió de salvar al seu pare: el fuster que està a punt de ser executat.

Una història agradable, àgil, fàcil de llegir, relaxada i sobretot entretinguda. Però aquí (que no és poc) acaba el viatge de Pomponio. En una època en la que allò que es llegeix ve majoritàriament determinat per la indústria editorial i el màrqueting més que per la competència de qualitat literària, Eduardo Mendoza escriu de memòria i escriu molt bé, però aporta poc més que un títol competitiu i popular.

L’enrenou editorial que va precedir el seu llançament per Sant Jordi del 2008 anunciava una sàtira literària contra les novel·les històriques tipus “El codi Da Vinci” o “Els pilars de la terra”: les expectatives eren, conseqüentment, altes. Fins i tot es traçava un paral·lelisme amb el Quixot: sàtira per excel·lència als llibres de cavalleries.

Però no: és un llibre de lectura agraïda però no és cap punt d’inflexió a l’actual panorama literari. Com a qualsevol text, el temps el posarà al seu lloc: probablement passarà a la història com el que és, un divertiment refrescant, fàcil de regalar i fàcil de llegir i que garanteix, això sí, una bona estoneta. Que no és poc. I gràcies.

Fitxa tècnica del llibre:
Títol: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Col·leció: Biblioteca Breve
Pàgines: 192
Data de publicació: 28 de marzo de 2008
Preu: 16,50 €

 

JOAN-LLUÍS LLUÍS: CIRERA. NARRATIVA ERÒTICA CONTEMPORÀNIA.

El juny de 2008 “La Magrana de Butxaca” va publicar la seva primera edició de “Cirera”: la novel·la breu de Joan-Lluís Lluís, que ja va veure la llum, en rústega, al 1996.

L’actual edició és un llibret petit, fàcilment portable i amb un disseny prou discret que de cap manera fa justícia a la lectura que amaga al seu interior. Per fer-se una idea més acurada de què trobarem al llibre, la contraportada ens serà molt més útil:

“Cirera és el diari molt informal d’una noia de la quan no sabrem el nom. Els relats d’aquest llibre contenen la vida sexual de la narradora, una vida fantasiosa i alegre, limitada només pels escrúpuls nascuts del seu amor per l’Oskar, un suís alemany una mica tímid”.

Efectivament, una primera persona femenina narra, en fragments breus, les seves reflexions, experiències i apetències sexuals en un català de frontera que es dilueix en un lirisme suau i transparent.

“Cirera” és un text d’un erotisme clarament explícit ja des de la seva primeríssima línia (“EL MEU SEXE és un cementiri d’ereccions”) però no és un text ni cru ni barruer, ni el seu realisme descriptiu s’acosta al naturalisme escatològic propi dels extrems del gènere.

L’erotisme de “Cirera” emergeix a la lectura com l’expressió d’una sexualitat femenina alegre, conscient, lliure i assumida, o millor dit, com l’expressió d’una sexualitat femenina imaginada alegre, conscient, lliure i assumida.

Joan-Lluís Lluís no va batejar la veu narrativa femenina cercant, probablement, que cada lector li posés el nom o el rostre que li semblés més suggerent. Succeeix, però, que en llegir el llibre, per exemple, a estones de bus, el lector pot pendre una consciència massa forta de que la veu és, en realitat, una ficció i que allò sorprenent per íntim i preciós és, tan sols, un bell miratge.

En qualsevol cas, miratge o no, es tracta d’un magnífic llibret de tot just 76 pàgines, de lectura fresca, ràpida, amena i agraïda que, a ben segur, deixarà als lectors i lectores, un molt bon regust.

Recomanat.

Fitxa Técnica
Títol: CIRERA
Autor: LLUIS, JOAN-LLUIS
EDICIONS DE LA MAGRANA | ISBN: 84-9867-230-9 | BUTXACA | 76 pág.
Preu : 6,50 euros.

 

ENRIQUE VILA-MATAS: “PARÍS NO SE ACABA NUNCA”

En una època en la que viatjar a qualsevol racó del món està a l’ordre del dia per a pràcticament tothom, cada vegada són més importants i necessàries les guies de viatges que vagin més enllà de les habituals rutes turístiques de monuments, museus, parcs i jardins.

Als prestatges de les nostres llibreries apareixen guies de viatges especialitzades en els més diversos temes, des de les guies gastronòmiques fins les a guies literàries, passant per tota mena de rutes culturals associades a determinats períodes i esdeveniments de la història, tradició o llegenda locals.

En la línea d’aquestes noves guies de viatges destaquen aquelles novel·les dedicades en lletra i ànima a un paisatge, a una ciutat, a un poble com ara Rayuela (de Cortázar) o Ulises (de Joyce). Bona part dels nous lectors d’aquests textos s’hi acosten justament cercant l’ànima de la ciutat abans d’aterrar-hi.

“París no se acaba nunca”, d’Enrique Vila-Matas és una d’aquestes novel·les que el viatger lector pot fer servir com a guia per a recórrer la capital francesa, amb la particularitat que aquest text, a la seva vegada, es passeja pels carrers ja descrits en una consagrada obra de referència sobre la ciutat de les llums: “París era una fiesta”, d’Ernest Hemingway.

Com a totes les seves obres anteriors, Vila-Matas es basa en el seu particularíssim concepte d’ironia per a endinsar-se novament pels camins de la intertextualitat i la metaliteratura: sens dubte els terrenys en els que es mou amb més encert.

El resultat és una novel·la que relata l’estada del Vila-Matas postadolescent a París, la història entre cínica i patètica d’un jove convençut de tenir una clara retirada física a Hemingway i que això el determina a seguir les petjades de l’escriptor nordamericà a la capital francesa.

Vila-Matas s’instal·la a les golfes que li lloga l’escriptora Margarite Duras al mateix edifici en el que viu: el número 8 de Saint Benoit, que es converteix, per suposat, en el centre de la seva miserable vida personal i en el cau on redactarà la seva primera novel·la: L’assassina il·lustrada

Llegir “París no se acaba nuca” en clau de ciutat, portarà al lector a visitar tot el barri llatí, a fer un recorregut pels millors (i a dia d’avui més cars) cafès literaris de París, a passejar per les ribes del Sena, i sobre tot a omplir d’anècdotes de diferent volada cada cantonada dels mítics Boluevards Saint Germain i Saint Michel.

Bones dosis d’humor per a batxillers i intel·lectuals i, en qualsevol cas, una magnífica novel·la que val la pena llegir.

Altament recomanda per tots aquells que tinguin previst viatjar a París en breu.

Ramiro Tomé
ramiro.tome(arroba)gmail.com

Fitxa:
Títol: París no se acaba nunca
Autor: Enrique Vila-Matas.
Editorial: Anagrama.
Col·lecció: Narrativas hispánicas.
Preu: 16 €.
Pàg.: 240.

 

MATTHEW KNEALE: “VIAJEROS INGLESES: UNA EXPEDICIÓN A TASMANIA EN BUSCA DEL EDÉN”

Es frecuente que, al deambular entre los estantes de nuestra librería preferida, nos dejemos seducir por las portadas y títulos de los libros. Entre los muchos libros que nos tienten, no nos será fácil elegir “Viajeros Ingleses”. Y no lo será por dos motivos, porque el escritor Matthew Kneale es un desconocido para el lector peninsular y porque el diseño del libro invita a imaginar el volumen más bien como una colección de biografías de viajeros ingleses antes que como un buen libro de viajes… y, claro, no es lo mismo.

Sí, Kneale es un desconocido en estos parajes, pero “Viajeros ingleses” fue galardonado en 2000 ni más ni menos que con el WhiteBread: el premio al mejor libro en lengua inglesa. No es un premio trivial.

Con “viajeros ingleses” Kneale embarca al lector en un viaje insólito en compañía de unos pasajeros muy particulares, entre ellos un reverendo inglés que pretende demostrar además de la existencia del Jardín del Edén, que éste se encuentra en las Antípodas, y justo su contrario: un científico positivista que pretende demostrar la superioridad de la raza blanca. No menos particular es el capitán del ballenero en el que viajan y su espacialísima tripulación.

La aventura promete. La inglesa es, junto con la francesa, la tradición literaria más volcada en el relato de la experiencia viajera. Tal vez por eso, en cuanto se nombra que el barco es un ballenero, el lector avezado en estas lides tenderá a recuperar las vicisitudes y tripulación del “Pequod” el viejo ballenero con el que el capitán Ahab recorrió medio mundo tras Moby Dick. En cuanto se nombra “la compañía” el lector tenderá a recuperar los detalles de la “Nelly” y el viaje de a la “Oscuridad de las Tinieblas”.

Sin embargo, “Viajeros ingleses” sigue un rumbo muy distinto trazado por un magnífico entramado de narradores que desde la interioridad de sus primeras personas van descubriendo el entretejido social de la vieja Inglaterra victoriana: su intrahistoria.

Matthew Kneale crea y da voz a “personajes tipo” de todos los estratos significativos de la sociedad británica. Viaje coral en el que hasta el más mínimo susurro debe ser escuchado: sólo con la fusión de todas las perspectivas ofrecidas consigue el lector hacerse una idea de la realidad escondida en “Viajeros Ingleses”.

En un contexto de literaturas lineales en las que el lector apenas debe resbalar y dejarse llevar, en el que la estrategia literaria dominante suele consistir en imprimir un ritmo trepidante y en una vertiginosa experiencia lectora enganchada al “una página más para ver si se salva o no”, se agradece un planteamiento diferente.

Kneale es un autor, hay que reconocerlo, inteligente. “Viajeros ingleses” es un enjambre de voces y perspectivas en el que el lector podrá elegir, posicionarse, seguir con mayor o menor atención tal o cual personaje, opinar, acompañar el desenlace de tal o cual situación… y a medida que va avanzando en la lectura irán apareciendo datos que continuamente resignificarán todo lo leído con anterioridad.

Una novela de relatos que exige del lector una cierta participación pero cuya estructura es apta para todos los hábitos lectores, desde las breves lecturas intermitentes del metro hasta las bucólicas largas y pluviosas tardes invernales.

En español fue traducido ya en 2001 y puesto en las librerías por una buena editorial, en una colección de confianza: “Narrativas Históricas” de Edhasa. La novela no ha tenido la repercusión que tal vez merezca, pero siempre es una garantía ser introducido por un sello de prestigio.

Sea como sea, además de un gran trabajo, “Viajeros ingleses” es una magnífica experiencia en al que vale la pena embarcarse. Recomendado.

Ramiro Tomé
Info (arroba) arquera.com
Pielago.com
Portal de blogs para escritores y narradores de viajes.

 

LA IMPROBABLE VIDA DE BERNARD LAFOURCADE Y OTROS RELATOS

En febrero de 2008 Ediciones Blur S.L pone en librerías especializadas un magnífico trabajo a cuatro manos entre el escritor Enrique Mochales y el ilustrador Oriol Malet.

“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” siendo la culminación de una idea sencilla y estimulante, es una rara avis en el panorama editorial español por lo general poco dado a proyectos innovadores.
Se trata de un libro de “cuento corto con ilustración” en el que el vasco Enrique Mochales aporta los textos y el catalán Oriol Malet las ilustraciones.

Clasificados en cuatro bloques de improbabilidad (realidad, amor, muerte y vida), Mochales ordena una cincuentena de textos acotables entre el cuento corto (muy corto) y el microrelato. Una destilada selección de situaciones y desenlaces que probablemente sorprenderan al lector por su eclecticismo narrativo: aunque domina el pretérito imperfecto tradicional, cada relato reniega del patrón y se erige como único y claro aspirante a ser el texto más destacadao y dar, por ello, nombre al conjunto.

El lector que suba “Bernard Laforucade” al tren para ir al trabajo, leerá apenas una serie de textos ágiles, ingeniosos, frescos y muchas veces sorprendentes.

Al lector que se lo tome con más calma, se le harán presentes situaciones kafkianas, en algunos momentos pensará en Borges, en otros recordará Eduardo Galeano, y en otros le vendrán ganas de releer Enrique Vila-Matas. Sin duda.

Valga, como muestra, un botón: “El brazo derecho de Anselmo”

"A veces encuentro a Anselmo en un mugriento café de los alrededores apurando el último trago de una botella de cerveza. Anselmo cuenta de izquierda a derecha los caballos parlantes de un cartel de circo y luego cavila. Nunca le gustó que le llevasen al circo. Prefería el zoológico, o algo parecido. Recuerdo especialmente nuestras apuestas: aquel día Anselmo se arriesgó demasiado, no fue lo suficientemente rápido. Ahora siempre dice que volvería a meter la mano en la jaula. Y cuando bebe no le hacen falta los dos brazos. Lo que apostásemos no tiene importancia: el ganador fue él."

Pero concebir “La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” tan sólo como un libro de relatos, es concebir tan sólo la mitad de lo que realmente es. Las ilustraciones de Oriol Malet no sólo complementan a la perfección los relatos sino que se diría que, en muchos casos, son la natural clave interpretativa de los mismos.

Podríamos haber encontrado los textos editados en un libro de relatos “convencional”: son absolutamente autónomos.
Del mismo modo, las ilustraciones podrían formar parte de un trabajo independiente.
Sin embargo, el acierto de
“La improbable vida de Bernard Lafourcade y otros relatos” está justamente ahí: en la fusión de ambos talentos en un solo libro que bien podría ser obra de un único autor: por supuesto, del francés nacionalizado inglés Bernard Laforucade.

Búsquenlo. Léanlo. Contémplenlo.

Ramiro Tomé
info(arroba)arquera.com

 

ALFRED BOSCH: LOS SIETE AROMAS DEL MUNDO

Desde Marco Polo han prodigado en nuestras literaturas grandes relatos sobre el viaje del occidental a Oriente en busca de fortuna. Las grandes rutas comerciales de la seda y las especias funcionaron desde sus inicios como vías de intercambio culturales entre la vieja Europa y lo que para los occidentales era el exótico y lejano Oriente.

Dentro de esta literatura que daba fe de los grandes viajeros en busca de productos, en 1996 el italiano Alesandro Baricco sentó cátedra en este tipo de textos con “Seda”, un breve y delicadísimo relato sobre el primer comerciante europeo que se adentró en Japón en busca de los preciados gusanos de la seda.

En 2003, siguiendo los pasos de Baricco, el francés Fermine Maxence se atrevió con “Opio”, un relato con pretensiones que nos acercaba las vicisitudes del primer importador de té blanco: el té más preciado por el consumidor británico del siglo XIX.

Tras la seda y el té, en el 2004 llegó el turno del café en forma de novela polifónica, pseudo relato de viajes y semi espiritual: “Los siete aromas del mundo”.

Novela polifónica porque Alfred Bosch concatena siete relatos en los que siete narradores diferentes aportan sus diferentes perspectivas sobre el Félix Dufoy que cada uno de ellos ha conocido o tenido noticia en algún momento de su vida.
Félix Dufoy, personaje al que el lector nunca conocerá de primera mano, es el nexo de unión de los siete relatos: él y su incesante búsqueda, por medio mundo, de las mejores semillas de café posibles a mediados del siglo XVII.

Novela pseudo relato de viajes porque el lector puede seguir las vivencias de Dufoy efectivamente por medio mundo, desde Londres a Pernambuco (Brasil) pasando por Estambul, Arabia Feliz (Yemen), Abisinia (Etiopía), Nigeria y París. Cierto. Sin embargo el lector no podrá hacerse una buena idea de las regiones porque Bosch las utiliza como marco para las narraciones pero siempre superficialmente, sin bajar a la descripción de las geografías, ni de las costumbres, ni de las diferencias respecto su tierra natal…

Un lector que no tenga una ligera imagen previa de cada uno de los siete escenarios geográficos finiquitará la lectura sin distinguir demasiado entre Arabia Feliz, por ejemplo, y Pernambuco.

Novela semi espiritual porque retrospectivamente podría deducirse que el viaje por los siete confines ha significado para el misterioso y particular Dufoy un camino de superación, expiación o purificación personal.

En “Los siete aromas del mundo” cada aroma está asociado a una geografía, a un narrador vinculado a esa geografía, y, magnífica atención de Bosch, a un tipo de relato asociado a esa geografía que más o menos discretamente inserta en el discurso de cada uno de los narradores.

Viajes, viajeros, personajes, paisajes exóticos… de todo hay en “Los sietes aromas del mundo” excepto justamente eso: “aromas”. Si bien Bosch acumula intriga sobre el hecho que el personaje Dufoy, incansable buscador del café más puro, jamás lo haya probado pero sea finísimo experto en su aroma, no aparecen en el texto descripciones que hagan honor al nombre tal como sí las encontramos por ejemplo en el ya clásico “El Perfume” del alemán Patrick Süskind.

Siete relatos perfectamente entrelazados alimentando una intriga muy acertadamente resuelta tan sólo en el último capítulo, fragmentos lúcidos, oportunas referencias culturales y geográficas y, sobre todo, una lectura rápida y amena, sin episodios oscuros o páginas de relleno. Una buena lectura para disfrutar relajadamente junto a una magnífica taza de café y recorrer el mundo sin moverse de casa.

Ramiro Tomé
info@arquera.com

 

EL FILL DE L’ACORDIONISTA

Sembla que l’edició bona era la castellana ja que bé co-firmada pel mateix Atxaga.

Un dels personatges, el fill de l’acordionista, escriu un llibre: el mateix “Fill de l’acordionista”

Aquest noi, en Joseba, narra la mort de l’amic David i l’esdeveniment “dispara” la memòria cap a la joventut comuna.

Primer una adolescència rural y segon una militància activa a una banda armada: tot i que no ho explicita, clarament la banda terrorista ETA.

Així, un llibre escrit per un dels personatges del mateix llibre.

Aquest recurs ja el coneixem en la novel?la contemporània espanyola i catalana. Potser el cas més adient sigui, com no, “Soldados de Salamina” de Javier Cercas. (podeu veure la crítica al llibre i a la posterior pel?lícula de Trueba a la secció “Otros Textos”)

L’estructura narrativa, diguem-la així, tampoc és una novetat a ala nostra literatura recent, ara bé, sens dubte Atxaga es mou molt bé en aquests espais tècnics.

Tot “El fill de l’acordionista” és un entramat de dues temporalitats: l’actualitat i el passat: la joventut dels protagonistes del text.

Totes dues temporalitats s’entrecreuen constantment i intermitent, mantenint una tensió constant sobre la lectura que dur al lector a llegir i llegir i llegir per saber on conflueixen ambdues temporalitats, ambdues històries: el llibre.

Aquesta cadena, aquest barrejar els dos temps i pràcticament els mateixos personatges és una tècnica que explota magníficament a més del ja esmentat Cercas, el “planetari” Ruiz Zafón a “L’ombra del vent”.

Està clar que la història recent d’Espanya, entengui’s des de la Guerra Civil fins l’actualitat, és una temàtica que no tan sols no passa de moda (sempre parlant en termes literaris), sinó que està a la picota.

Em ve al cap el que probablement sigui la primera o una de les primeres novel?les catalanes en recuperar la memòria recent o en entrellaçar els personatges amb autèntica mestria: absolutament recomanat: “Si te dicen que caí” de Juan Marsé.

Però continuem amb “El Fill de l’acordionista”. Que Bernardo Atxaga és un “addicte” a l’euskera és un tema conegut. Ara bé, “El fill de l’acordionista” aquesta defensa poètica de l’euskera cau, per suposat sempre segons el meu parer, una mica ferrugosa, excessivament explícita i repetitiva.

En alguns paràgrafs hom té la sensació que Atxaga volia introduir, o millor dit falcar, a al seva novel?la la seva postura lingüística i que s’ha obligat a treure el tema cada x línies.

D’acord, pot ser ara faig un gra massa, el cas és que em sembla interessant remarcar aquest excés de, si em permeteu, patriotisme lingüístic.

Val a dir que Atxaga escriu, afortunadament, en euskera i que realment “El Fill de l’acordionista” en la seva versió original ha de ser una exquisitessa plena de matisos que en català (al menys en català) segur que s’han perdut per la traducció.

I és clar. El tema. Suposo que tot i ser una ficció literària, no ha esta gens fàcil per Atxaga tractar el tema del terrorisme. Sens dubte la tremenda sensibilitat que des del 11 de setembre i el 11 de març es manifesta a la societat espanyola al respecte, en el millor dels casos fa que es tracti d’un tema a tractar amb molta molta cura.

Atxaga, directe i frontal, explica la seva història des de la veu narrativa d’un terrorista “penedit”. Per molt que Atxaga humanitzi aquesta perspectiva (tot i que en cap moment la justifica d’una manera oberta), el lector va adonant-se, línia a línia del que la identificació amb la veu narrativa, per altra banda inevitable, el converteix (al lector) temporal i virtualment en el mateix personatge, és a dir que el lector es pot descobrir en la pell d’un terrorista que al final del llibre ja ha purgat els seus crims però que durant una bona part no ha deixat de ser un militant actiu.

Atxaga ja ens havia mostrat aquesta perspectiva a “El hombre solo”, és a dir, terreny sensible en el que Atxaga sap com moure’s.

La fórmula és òptima, una temàtica sempre ben acollida a Espanya, una tècnica que basteix correctíssimament un bon ritme i assegura les dosis mínimes de suspens que enganxa al lector.

Tot plegat conflueix en una novel?la de bon llegir amb el típic saber fer d’Atxaga però que, potser, no compleix del tot amb les expectatives generades per la llunyana Obaba…

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

Fuente: Pielago.com

 

ENRIC SÒRIA: MENTRE PARLEM

Enric Sòria i Parra és un autor valencià nascut al 1958. No és massa conegut: el seu nom no sona massa als cafés literàris però allà on se’l coneix sembla ser que se’l reconeix, se’l valora i se’l respecta.

A mi em va picar la curiositat de buscar-lo i llegir-lo perquè En Javier Cercas li dedica un breu articlet a “Relatos Reales”. Tinc molt bon concepte dels pocs autors valencians que conec (especialment de’n Piera) i no em vaig poder estar.

Abans però vaig investigar una mica… Està clar que Sòria no és, ni moltíssim menys, un autor dels de llibre per any . Tot just un parell de llibres de poemes (“Mirall de miratges -1992- i “Varia et memorabilia” -1984-) i un plec de treballs , traduccions, estudis…

“Mentre parlem” és una col·lecció de fragments que composen un dietari. Ja sabem que tret d’excepcions els dietaris no acostumen a ser betsellers. No estan en la línia, no estan encarats al -diguem-ho així- el “gran lector” sinò que més aviat acostumen a cercar al “lector de a prop”, volen una lectura més intimista no apte pel metro, un lector que llegeixi quatre línies, tanqui el llibre i degusti les paraules, els sons, els significats…

“Mentre parlem” tot i que s’acosta molt a aquesta mena de dietaris, personal i íntim, també és una molt particular finestra a l’època representada: també és d’alguna manera, un document social. És clar… no podem fer general d’un particular i menys d’un com aquest però de cap manera pot deixar de ser un reflex, un ressó, fins i tot no pot deixar de ser una part d’aquella època…

Cal remarcar, a més a més, un magnífic pròleg. Un PRÒLEG en maiúscules pel que cal passar amb un llàpis a la ma per poder pendre nota d’alguns quants punts…

a. “La literatura, per existir, demana al seu destinatari una bona disposició d’entrada, un ànim propici cap a les belles inutilitats, com la conversa lenta o la jardineria”.

b. (referint-se als dietaris coma gènere) “…aquella literatura on sembla confluir en el mateix jo qui diu i de qui és dit”.

c. “NO ignore que el dietari, com a gènere, té també les seues convencions (…) Entre els llbres catalans més o menys recents que he lelgit amb més gust i profit hi ha, per exemple, “bosc Endins”, de Valentí Puig, el “Dietari” de Gimferrer i el brevíssim “Ofici de Setmana Santa” de Rubert de Ventós, que demostra, si calia, que el gènere no està barallat amb la reflexió diguem-ne acadèmica, ni l’apunt amb la profunditat”

d. “Per a un escriptor, al capdavall, el moment de major intimitat és el de la’escriptura”

Què pensarà Sòria sobre l’”Escribir” de Margarite Duràs?

Bé. No puc reproduir les entrades al dietari que més m’agraden (alguns texto realment enormes) perquè són massa llargues per a una publicació d’aquestes característiques, però no puc estar-me de transcriure un parell…

12-IV-84
“L’horror que produïen a Nietzsche els periodistes (tan justificat) avui només el mereixen els polítics encarregats de l’apartat “Cultura”. Comparat amb això el periodisme és fins i tot innocu. brossa de riu”.

I per acabar, la que també és la darrera entrada de “Mentre parlem”:

10-II-85
“Que otros se jacten de las pàginas que han escrito.
A mi me enorgullecen las que he leído”.

Senyors. Cal llegir-lo

Enric Sòria, Mentre Parlem. Edicions 62, Barcelona 1991.
Premi Joanot Martorell 1990

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

Fuente: Pielago.com